Texto digital

Texto digital de La gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara

Metadatos de la obra

Atribución tradicional
Vicent Garcia
Atribución estilometría
No es posible No concluyente
Género
Comedia
Procedencia
El texto procede de la transcripción automática de un impreso.

Aviso

Puede incluir errores u omisiones. Si dispones de una edición mejor, te agradecemos que contactes con nosotros para incorporar actualizaciones.

Licencia

Este contenido se ofrece bajo la licencia Creative Commons CC BY-NC 4.0. Reutilización permitida con cita; usos comerciales no permitidos.

Licencia Creative Commons CC BY-NC 4.0

Cita sugerida

Cuéllar, Álvaro y Germán Vega García-Luengos. Texto digital de La gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara. BICUVE, 2026. URL: https://etso.es/bicuve/gloriosa-verge-i-martir-santa-barbara-la.

Logo BICUVE

LA GLORIOSA VERGE I MÀRTIR SANTA BÀRBARA

COMEDIA FAMOSA DE LA GLORJOSA VERGE, Y MARTIR SANT A BARDARA TUTELAR, TPATRONA DE LA JGLESIA PARROQUIAL DE SANTA maría DE VALLFOGÓNA COMPOSTA PER LO DOCTORVICENT CARCIA PERSÓNAS QUE PARLAN EN ELLA IEsús. Y al Emperador mostrar DVix se va aijí meniscabant cara trista, y plorosa. Coneijerá ablo fueces Tota la honra, y gloria mía, Esta Donsella atrevida, Eijiré a la llum del día, (Paganto la sua vida) Del Reine oscur del Espant: Quí la Idolatria es. Y ab porfía tant extranya, Per las Estigias amadas Mon valor sustentaré, Juro, y per lo Llag? Hvern; Contra la Enemiga Fe, Per las sombras del Infern, Que así m persegueis, y eanya. Y per sas Deíta: Sagradas: Ab instancia presurosa, Per vida del Gran Plutó, A Alemauya he de arribar; y y re PORSIAS VARAS Y de Prosérpisio bella, Sinú, també, la venjansa: Que tine de acabar, abella, Muira aquelja Gent, que llansa La Batejada Nacio. La Lley de sos Pares, y Avis. Encéllenme un verinós Muira, y acabes la Fe, Drac, que hablleujera volada, Que abió que es men se millora. A la tenda Coronada Acabará eixa Traidora, Me porte. Oh Lucifer no seré. Mentres tu fas eix camí, la som ab vos. lo permos modos, y trasas, Avifen a más Amigas, Ordenaré mil trapasas, Ira, Superbia, y Enveja; Y sembraré mon verí. Que es be, que abellas me veja, Mas Escuadras numerosas, Aus, qué partesca En lo matéix entendrán. Mes digas, Pena nis ha cabur mole gri De tas queijas llastimosas. O tú, ingrata Idolatria, Esta eosa y por sufrir, Ay! mas Amigas coráis, Qué de así ti vullas partir, Superbia bella, y honrada, Sease coneguda mía? Ira chara, Enveja umada, Doleuvos ja de mos máls. Si en la Terras peremón Nom, Y créía lo de Enamiga Cesene las llagrimas tristas, Vois, que adormida me estiga, Ab que nostra pena creíjes; No haventí ninguper hom? Que cuant a mí sola ho deijes, Faré cosas, james vistas. Partiré, sens falta alguna. Encendré una flama eterna Dic: Qué es moltjust, que partescas; Per tot lo Imperi Roma. Mes primer vull, que advertescas Mas penas grans, una, a una. Prest presencia veuré Sens dubre no es tantinsana Lo Desdierat, quel goberna. La rabia, que? cor te crema, Abtor aijó estic moltebe Com es furiosa la tema Pero sanias, que entretant, Tinejo a la Gentcristiana. Sos Presidents alterant, Si en las Cadiras de Gloria, lo mon oficí faré. Ab Estelas, coronadas Contenta estaré, si esperes Veig sas Ánimas sentadas, Del cuidado, que a mi miedonas; Que prestoab novas Coronas Y fine de aquell temps memoria, En quejo, la poseí; He de Rdar tus polferás. dero Inventa esl tormene, Comvols, que nomi consumesca, Vens, que vil Gent poseesca Peraque se reduescan; O en elis, finalment, La Cloria, que jo perdí? perescar Puimsos comuns los agravis, Eijas miserebles Genta. DEL DE VICENTDARCIA No se adormirá, en tal cos, Lo nuvol del Desdeny si pos, Sensore Esto guan amiga tún; No tantpresteijos viis, Bárbara mío Que de condició erua, Mirats una vegada, per Miracle, Mil extranyesas veurás. voluntar lliberta cautivaren; Del verí, que estcor amaga, Cuántab sobrar contento, y alegría, Y de aquesta amarga fel, Seos que la Ánima mía fes obstacle, Un vapor trabré cruel, Totas las tres Potencias sevis donaren Que deis Cristians será plaga. Pero, molt pue duraren Sényora, totnora, y cuant Los golgs de venrebes Pánima rendida: Vellas, la partida ordena; Sacrificada a vostrón gústoma vida; Púix que tanta cruesa, Que amarrar a una, cadena Ua bell Drac, te está esperant. Ah tretija de la dita a la Bellesa. Y si per cas galsas mes Ay desdiejar de milquí may creguera Que entre las Flors de vista tant graciosa, Pujar sobre una Idra fera; Serpente tant verinos se amagara? De la mateiza manera Y que la mes Florida Primavera, so está. Aquéix mon desirges. En lo ser inclement, y rigurosa, De vostre cuidado fío Al mes gelat Ivern atrás deijara? Lo remey de aflicció. Ni qui la mes pensara, Ya en nostra obligació. Que la nevde aquélx pitane abrasaria De elja manera ho confío. Y, a forsa de mon fue, may se fondría Toras nos emplearén, extranya agridulsura: Abgran gust, en esta empresa. Gustinfinit, y pena sens mesura! En mí no hi habrá peresa: Sí, de la regalada Primavera, Nonís detingammes, anem. Que vuy de festú está, las galas miro, Cada cual prenga via. Yes esmalts, y matisos considero; Anén de molt bona gana. Mes agradablé, me resole, que ela Muira la Gent Cristiana. Aquesa Celestjul, perquí suspiro, Y visca la Idolatria. . En lo ivern, honr lograrla muy espero: Que moltsi desespero De veurerla gelada, la, tempa sería (Amor) que he tu Audiencia Si lo rigor del fret, que la ha causada, Se despeíis liastimosa causa; Que, posada en olvid, ha tant,que dura; Fa, per desventura, Qués? convertí en cristall, y pedra dura. Y condemnases ha tenir clemencia Tota diversa, y cambiada miro De más penas a Aquella, que las causa, La vida, que algún temos felis pasaba, O abla vida finís desventura: y Vos, serena, y pura Ans que llibertar fora perduda: A plorar más desditjas me retiro, Llomde esta vida llastimosa, y trista, Las horas, que a las horas me empleaba, Com sufrin, que entrelas miga de vostra) En venrer alegría entretinguda: (vista. Y de esta, quevís adora, o No ya POESIASVARTAS No hi ha mal, que no acuda Así so. Teme compte a aquella Inhumana, Al lloc, tenía abaus son Be, contrarí; Cuant pase per est carrer; Yen est pesar tant varí, Que una visita ha de fer En que, del tor, mon cor sol trasmudarse, Asa Cósina germana: Mon sufriment, mes ferm volgué restarse Y en lo punt, que la veurás, Sense patir mudansa: Vingas a casa a avisarme; Mesja, con mes no por, en terras? llansa. Que así nom? convé restarme: Enterras llasa, a vostras bellas plantas; Alba de aquell Sol serás. Mes puij lo lloc dirjós, que las sustenta Recordaraslí lo estrago, Es cél, nos llansa en terra, al cel sen puja; Que te fet en aquest pit. Si nol admeten sas Esferas Santas, No será la caiguda violenta; Aquí me estaré cusit, Ab mes ulis, que cua de pago. Ans caurá, convertir en mansa pluja; Mira, quél cor seme abrasa; Que lo vapor, que puja Gónsalo, tehí compte be. . Del cor enamorat, a afligida Die, que la coneijeré, Vista, a llágrimas moltas la convida, Ab tant copiosas venas, En traurer lo pen de Casa. Fasám alguna obra bona: Que a un Mar de gracias corran rius de penas? Aquell pedrís está fret; Escalfar vull al pobret, Es mon Amo una Persona, Tant cortesa, y comedida, Mentres que tarde esta Doña. Que a quí si lleva la vida, Ánima, apar, que li dona. Y sembrant, abetern plor, Mil llágrimas cada día, Quér? par, Fabí, de las cosa Molt satisfet restaría, De la Guerra? Absois cullir una flor. Qué diré? Tincli llástima al Pobrás; Sino, que van be, y revé: Perque, sens dubte, Pfiguro, Digas altre, tú si gosas? Que fue vol traurer de un Suro, Puix nons lo Emperador, Foc de un caramell de glas. Ab llibertar te confes?, Martir de una Dama es, Que no he oír dir, que hi hagués Tant seca, y desamorada; En lo Mon Tirá major. Que la ofen, cansa, y enfada Sempre veurás, que Es motína Lo que obliga a las demés. De la Multitut confusa, Per dirho ab resolució La causa portan inclusa Puij que tant en va treballa) De consecuencias ruins. Cibada meréix, y palla. Lo Ejercit no pogué fer Elecció mes perniciosa. Hola, Gónsalo, Deijo a partsa valerosa Per- DEL DI VICENTGARCIA Persona: es un Llucifer! No trobo Consellérs cabáls, ni dignes. Y aquellas malas entranyas, Si pertota Alemanya, Abque los Bons perseguéix, Deijo arboladas más Reáis Banderas; Honrant a quí no ho meréix, Que risistencia extranya Borran totas las hasanyas. Vol ferme esta Ciutatabsas quimeras; farocitar be mostra, Senceras las murallas, Que de Tracia proceí. AbPeros, Estandaris, cotas, y mallas? Yo, que era Godo, entenguí. Un asalt vull doñarlí, Aijí con la Mula vostra. Que son orgull desmesurar remate; May en limpio se trová Ni pedra he de deijarlí, Son oscur llinarge incert; Que no trastoque, creme, o desbarate. Púix, borrant la memoria, Lo que es? deya, es lo mes cert, Que en sos Pares acaba. Creijer faré la de mon Nom, y Gloria. Un Godo allí, y altre allá, Esta es la que me anima Pero de tant baija guisa, A tan altivas, y excelents empresas; Que es certisim, que en camisa Que lo Mon, sim? estima, Vingué al Imperi Roma. Ah de debrerho tot a más proesas; Cobrarlí no pue amor; Honrant a Persona, Perque sempre me record?, Con si nasqueraja abCeptre, y Corona. Que éll ha cabut ab la mort Y, puij no es be, que capia De son bon Predecesor. En lo candor de más proesas, nota; Quér? par de aquesta maldad? Acabaré a qui sapia Que lo Cél ha de venjarla. De mos humils principis una Jota: Que si ferse podía, Un poc báix, Silverí, parla; De propia memoria Es borraria. Que ve lo Desatinar. Del fust, honr caen tallaba, Poder del Céll si atinar Ven ser un Carnicer la Imarge bella Las nostras rahóns podía! De un Deú; y, si be estaba Sens dubte algú, quenís hauría Sobre lo Altar, cabal no fagens de ella; Fet, pera sempre, callar. Perque la Especie antiga, Retiremnos a una part: Del Respecte, al preentlo desobliga. No veus, que vista tan fera De la part, que es mes noble, Fora te de pollaguera Vida, Fama, y Honra, sois se pienga; Los viis. Que no es be, que lo Poble, Jove de ell mos guard?. Que fone Plebeo, un temps, son Rey, y De ambició estíe cego. A entenga, Restauvos a una banda; Trjulfo, Senyor, aguarda. Perque ab la soledat tinga consulta; Que entre luego. Ella mí donará tanda, Pera premeditar felis resulta, Senyor, ja resta Flaví, Cuant, pera mos designes, Lo POESIASVARIAS Lo Mercader, a quí dinérs amprares, Tanis de Son eterna gosan, Degollar, ab Octavi, Desde ara mos ulis reposan: En la Casa del cual te reparares, Qué pesada somnolencia! Y Orancí, a quí servirés, En sí, tant val, quem? rendesco Segur estás, que en ells tos máis no mires. A esta Enemiga gallarda; Ab sengles punvaladas Están, vosaltres, de guarda, Mentres la Son divertesca. Fasi los pits de Polidor, y Oldemo, Tos anties Camaradas, Ningu a la tenda se acoste, Ans que arribasen al honor Supremo: Sens, que las armas vos done; Y cuant repugne, y se entone, No hi ha memoria alguna, Que may hajas tingur baija fortuna. Fen, que la vida li coste. ṉ̱. Abrasaré totl Orbe, Be pors abrepós cumplir, Oh Gran Senyor, descansar; Si en ell hi ha, qui vulla darte enfado; Que aquí no se ha de acostar, No hi habrá, qui mi destorbe sant solament un Mosquit. De matar a quir? mire abdesagrado: Que daga atrevida Cumplirse, Fabi, no podén Tas promesas. No ha de deijar abvida alguna Vida. Com aijí? La Fortuna, no escasa, Si está fer un bot de vi, Ab infinits triumfos te corona; Co vois, que Mosquies nol roden? la, ningú te embaresa; Tor lo Univers mil parabens te dona. Ans, conforme eix pensament, Y, si la llum te enfada, Dobre algú no deu posasi; Esentcert, no ha de acostarsí Daré al Sol, y a la Lluna, una ganyada. Un Mosquit tant solamen:. . ̱. Del valor, que descobras, Oh Trjulfo mon Amie, fas tel estima, Comho dirán las obras; Jam par, que la vista cobro: Y, puiz sola tu vida me llástima; Tingan, Senyors, mole bons días: Monle just es, que esta daga, Alegrías, alegrías, Que al Sol, que serco, descobro. De rantiie treball te don la paga. . Tabi? Poc, a poc Bárbara ve, Quél Véll la va acompanyant: Senyor. Vaigmen? a casa, volant, Abprestesa, a mon Amo avisaré. Cos difunt se reculla. Entorn si vara quisvulla. Fill de Marel y com pesa. Jomi recordí, Sénvora mía, Si abtoras sas corus es mort, Del Pore de vostre Aví; Com vois, que pesateno fía? Que fone un Home mole sabí, Y en estas Casas vivía. Gosaré, desde aquestr día, Sense contrapes, fort. Vint amis no tenía encara, Y púix, per diligencia, Cuent en son servey entri; DEL DI VICENT garcía en vostra Casa posí Que en éix pir tant delicat, primer bos de esta cara Guarnit estiga, y guarda: Dioscoro vostre Pare, Un Cor de pedra foguera? ,Sényora, lo he criat: Mes, no es posible, que ho fía; Major duresa manté; a un Minyó endiastrar; la culpa fone de Mare. Que ab los acers de fe, Centellas de amor tradria. re son Pare morí, com ell tor sol restaba, ofensa fundán, y agravi, doltviciar se criaba: De extremada afició: a sill de Viuda, en fí. Donem vostra Perfecció fero al contrarí se entén, Lo modo del desagravi. En Vos, que, si be Jiqueta, Que, si jo, ab aquesta vida, Mon amor pogués finar; la Marevis faltá, perfera, abtot, criarbos preten. Sols per deijarbos de amar, pare al retant cuidados, De mi sería homicida. Pero tine molta certesa, no la hi ha deball del Sol; Que esmenen las faltas vol, Que al Reine oscur del Olvid De Minyonesa, Vos. Men potaria esculpit Le Ídol de aqueija Bellesa. Con si vostra honestedar No fora molt mes que humana: Y ab tant extranya veemencia, Sas gracias contemplaria; Que jouis guarde, me encomana: Es molt mal intencionar. Que del Infern me trabrio, Entre molts altres favors, Al Cel de vostra Presencia. Vaja, dones, puiz de eixa cara Orpí, que a mon Pare dec, lir si estimo, y regonec, Le vista mon cor serena; En comple de un deis inajor:. Traga la Ánima de pena sen lo que ell vos mana, Orpí; Alguna rao dolsa, y clara. Sola unu páraula fín Saume Guarda lleal; Tor món Mal, o tor mon Be; Y avisaume del que es mal, Cuant lo conegán en mí. Premi, sinus servéix mafe; Oh castic, finis agavia. Qui Falta en Vos posará, Mirantvostra Bellesa sobre humana, Donsella agraciada, y pura, De vistos? pert, del tor, Naturalesa; A la lluin del Sol, oscura; Que no es la Perfecció de eija Bellesa, Morena, a la Nen dirá. Per una Sorttantcurra, comlal lumana. lo Cél, queus creá tant bella, Als raíos de aquelja vista Soberana, De bona sort vos herete. Me trandormo en propia Centilesa. I . Que amor me iguale a tarsuprema alte- ̱. Y Amor llengua interprete, Obligar de la Te, que en Lley muña. (, Suplint los defectes de ella. Miránma llealtar, que seuls presento, Tosible es, Bárbara será. Abo- POESIAS Abonada abcensura rigurosa, Per verdadera, aijí com atrevida. Ab sois mirarla, quedará contenta; Ab desdenyarla, restará queijosa: Que un girar de ull si lleva, o dona vida. Abpensament de evitar Elja pena, altras vegadas, A rahóns tant excusadas, Oídos volguí donar, Cuanttor lo Infern, que haben dir, Acompanyar de sas Furias, Vinguesen a ferme injurias, Nom? darían tal despir. No vull dir, nil Cel permeta, Que per ocasió hi anen; Envienis lo Altisim Den Un raig de llum perfeta. Pero die, que una Donsella, Entre una Legió Infernal, Mes segura está de mal, Que ab un Home agradar de ella: Y perso lo Etern Espos, Que mon Be, y Honor recata, Dins de una Torre de plata, Me dona trasa, quem? pos?. Que gran empresa es la tua! Qué discreció de Minyona! Llicencia, Senyor, nos dona, . Cesará la angustia sua Jica, anemnosne. Al Major Qué ansias lo matan falsas? Mostraré al esclata calsas, Un altra hora, mon valor, Lo que he perdur he guanyar, Ab lo desdeny, quem? sustenta; Púij novis ne anan tant contenta, Com resto jo ben pagat: Que si major no es estar VARIAS Lo premi de afició, Vostre gustres raó, Mátaume, Bárbara mía; Que? saber, que ho mereijia, Val tant com lo galardo. Un Desditjat tor ho perr, Com un Diejós tot ho guanya: Condició de Amor extranya, Que al mes Descuidat fa Cert: Dormint, está mes despert Un Descuidar venturós; Y un Desditjat cuidados, Cuant mes berlla, y mes treballa, Palmas, y Llorers si talla, Pera Corona, al Ditjós. Esta llealtat, esta fe, Cuant grans testimonís son, De que no val res lo Mon, Pera qui pietar no te! Quí crebrá, que un tant gran Be, Tantfora de Vos se ven? De un Scita, a solas, se creu: Que un inclement proceir, Solament por provenir De no coneijer a Den. Sí, en la ocasió del favor, Obras me han de ser agrai; Qué importa, que es? mogal? llavi Compasiu a mon dolor? Esta es la pena major, Esta mí confón entre mil; Que en enredo tant subtil, Fer de tal contrarietar, No ha de estar enamorat, Quín? traga lo cap del fil. Qui mira, fino es mirat, Prest conéix desventura; Pero es mal, que no te cura, Ser avorrit, y acceptat: Crec, que en mi haben ensajar DEL DT. VICENT CARCIA Ab tot quebís tenen cansada, Lo moltbe, que a altre volén: A Vos prenen la volada; Molt de vostre gust perdén, Aljí con naturalment Mirant en mi ajena ditja; Sen pujal vapor calent Que si apegaré desditja, A la Regió, que es gelada. Ya tots nos avorrirén. Senyor, segóns opinió, Carree de ánima tenin, De eija apariencia fingida; Esta Doña está promesa; Abque de vostra riquesa, Puix, preñentme a mí la mida, No sen fará estimació. A altre de favors vestin: Burlarvos ab un Contrarí, Casi estic mes mort que viv, Que li fa casa de argent: Fet Martir de aquest engañy; Ay de Vosl si ha sentiment, Y abtot, que es tant gran lo dany, De vostre amorós desvarí. Sis tracto de remediarme, Solen Vos aconsolarme, No habéu vist, que ha confesar, Parlant de la nev de entany. Quél non Espos, que ella adora, De Casa tal la millora, Rendit al ser desditjat, De pur Celós, recatar? Que invencible forsa alcansa, De tant sonorós metall, Ais peus de desconfiansa, Vol, que estiga rodejada; Estic, de vuy mes, postrat: Perque done campañada, Pue dir, que allí me ha portar Si si acosta algún batall. Una fortuna variable, Per eijir de tal torment, Sois enmos máis, no mudable, Un bon consell vos daría. Que nos cansa nit, ni día, Ordenant, sempre, que sía Propi, sens dupte, sería la forca peri? Miserable. De ton bon enteniment. De mos desirgs se es ofesa; Mon enteniment, bo, o mal, Que vostra crueltat ampara: Almenis, de asos? determina: No men? espant?; cosa es clara, Que es oradura molt fina, Qués? deu tot a una Bellesa: Sembrar en un arenal. Lo que mes me agrava, y pesa, Miren ara así, quis? mer En determinar de Amor? Es, que posantlos debant, Que es oradura amar tant, Es gran simplesa, Senyor, Ais Desitgs, y ais Pensamente; Martellegar serro fret. Están sempre permanente: No sabs tú, que una porfía; Ab que a mí iní están matant. Ab mil triunfos se enjoya? Deijlos viurer ab son dolor; Ni ab un días rendí Troya, Y visca ella absa arrogancia, Nis? feu lo Mon ab un día. Que ab maliciosa ignorancia, Cosa averiguada, y clara; Se posa a jugar de Amor: Es, Senyor, la que dien; Pero, ares no concloéu, Que a pesar de son rigor, j POESIAS Perque; dígaume Vos, ara: Si apres, que ab lo fals caball, Los Grees dins de Troya entraren, Que Nacións altres gosaren Lo premi de son treball? Si apres, que ab forma rodona, Lo Mon es estat crear, Al quil? vulla ser cuadrar, lo lí diré, que está mona. Si Bárbara está empleada, Deíjanla, Senyor, estar; Procurauvos de apear En alguna altra posada. Y mirán, que Atanerica, Filla del Emperador, Conec quevís te gran amor: Ycert, que no es mala Jica. Sis? judica sens pasió, No es Bárbara tant polida. Tallarer eija atrevida Llengua, Blasfemo, abrahó. Parteijme presto de debant, Ans quel? justr castic te done. Escolte, Senyor, perdone; Que jo no ho deya per tant. En fí, Atanérica es Molt imes fea, que una aranya; Mes ajuta, que una cauya; Y mes falsa que un procés: Y Bárbara es mes hermosa, Y mes discreta, honr se vulla, De cuantas jugan agulla, Y cuantas ciuyen filosa. Per dirho ab resolució, La vostra perseverancia Será de molta importancia, Per guanyar lo galardó. Vostres pensaments procuran Fer de si amorosa mostra: Bárbara, Senyor, es vostra: VARIAS De mes verdas sen masturan. Cese aqueix dolor confus Que a fe de Lacayo honat, Que en cas de necesitar, Vos serviré de arcabus. Una fregoneta hi ha En Casa de eija Senyora, Que a vostre compte la adora Mon cor, de esta hora en enlla, Y si mon Amor meréix, De aquelja Ninfa de aigüera, Lo premi, que cert espera; Faremne de tot un feij. Per servirbos la voldré, Si bemípar, que poc blanqueja: Y cuant en mon Reine mi veja, De Vos me recordaré Si reix esia invenció, Pera remediar pena, A la Amorosa cadena La farás de obligació. Desde aquell alegre día, No viubrás de ta suor; Serás Senyor, y Major De tota la hasienda mía. Que de promesas no fa Un Jijell de estos si ama! Y en haber gosat la Dama, La menor no cumplirá A la Amorosa cadena La farás de Obligació? Nos convertesca en bastó, Quém? vinga a rompre la esquena. Serás Señyor, y major Dertota la hasienda mía: Y placia a Deú, que jo sía Un pobre Revenedor. Que viis pensaments, que crían, Cuant no son Nobles, los Pits! Veja jo los meus cumplita, DEL DI VICENT garcía Y tant viis, com mana, sían. A eternitáts prosongarán ta gloria Cuant en ser Revenedor, Los teus progresos, en tor temps ditjo- Gónsalo, ta ditja poses; Serás felís; no olvides la Lley mía; (sos: Faré que revengas coses Que so, Gran Majimí, la Idolatria. De mes estima, y valor. La que algún temps vaigser tant celebrada Ab las mes preciosas Drogas, Y hayuy mi estié mirant del torperduda, Que la India remota cría, De gent Plebea, vil, y desditjada, Dins de ta Revendería, Invicte Majimí, so en poc tinguda: La nata faré, que enclogas. En más Aras me veig poc perfumada; Los Aromas exquisits En los Temples me mir? moltabatuda: De Orient tindrás en ella. Si venjarme no vois, cuantte ho supli- Vendré, fregits en paella Fatal a ton Imperi pronóstico. (co; Bríans abgreix de mosquits? . A Septimio Severo immortaliza La que a sos Deus tenía reverencia: Ja Commodo abrsas proesas se eterniza, Perqué de elis nos? aparta presencia: Lo que mes en asós singulariza; Es, qui maná matar absa sentencia, Esta es la Tenda, hont reposa A Pare, Cap, y President del Clero; Lo quim porta desvetllada; Y a Pan lo seu compañi: augusto Nero. Entraré disimulada, Púij que ningú sem? oposa: Quí mon repos interromp? Quí mon valor acobarda? Cuant mes, que ablo verinós Espera, Deesa, aguarda: Poder, que mos pasos guía, Fácil, y frane me sería la perY aire trepa, y romp: Lo pas mes dificultos. la del tot desaparéix. Ah de la Guarda? Si comncelas? honor de ta Persona, Lo deis Deus immortáis, César, celabas, Senyor. Quí es entrar así, Traidor? Mes gloriosa farias ta Corona, Si a ton valor sos cultos hi mesclavas: Ningú, sino Vos matéix. Estimar a tos Deús, moltmes te abona, Segura es aquesta prova, De que no fone illusió Que lo ser mostra de tas forsas bravas; Un Corrén, abgran pasió, Per dilatats estenen Emisferis Preten donarte una nova. Los Deús, y no los Homens, los Imperis. Entre, y no vulla lo Cél, Ab nobles feis adornarás ta Historia, Que esta, aquella nova sía, Si dels Césars anties, y valerosos, De que ja la Idolatria, Restituint la pristina memoria, Me ha deijat abgran recel. Te fas famós, entre los mes famosos: J POESIASVARIAS Que por molt un Avisanta En ta guarda, Invicte César, He caminat nit, y día, Sían los Deus Soberans; Segur, que coneijerás La importancia de estrabís. Peraque als Traidors castigues, Y dones premi als Lleáls. Tallenlí de prompte! Cap. Nor? porto novas alegras, Senyor, perque culpa? Muira Sino de molt gran pesar: Pero las port?, perque acudas infame, groser, vila. Al remey de majórs máls. Molt be ha esmersar son camí. Apenas se sabé en Roma, Éll ha fet molt bon jornal. Que los teus valents Soldats Elet, y clamar te habían Aji m despedéix lo César? Per Emperador Roma: Nom tragán de así, Germá. Cuant los Senadors rebeldes, lo Emperador lo cap vol, Confusos, y albarotats, Queri sía al instant tallat. ta bona sort se oposan? Ell din lo de esta tireta. Tementta severitat. A Italia tine de abrasar. Y en lloc de ser alimarias, Interpretacións, ni glosas, Y ab costosos Ares triunfáis, No séguese sino ?rext pla: Pa Celebrar la nova alegría; perpa, vi per vi, cap se te ha de tallar. Totas estas cosas fan. Lo A Guardíá, lo que en la África Si div, que lo capme talles, Jurge era Proconsular; Doñamí, Amié men, un tall; A quí los Soldats lo habían, no exirás de son ordre. Per César, també, aclamar. Ab aquest Nom lo confirman; Y a son Net, també Guardía, Qué Barxiller degollat! Ab lo matéij Nom saludan, Si son efectes de la ira, Y contra de Tu gent san. Ab que los Deus agraviats, Per la insolencia mi castigan Avisan a las Provincias, De estos perversos Cristians: Escriben als Capitáns: Que tots junts te persegüescan, Jols aplacaré ben orest, Com a Enemic del Senar. Fent, que en fos Ságrats Altar Sacrificis oferescan, Y a tots los que, en est motí, Oh hi restan sacrificats. No son de voluntar, Ab inviolables edictes, Y de la tuas declaran, Mos Presidents exirán, Cruelment van degollant. Senyor, asó es lo que pasa; Per apagar aquéix foc, Y ans que pase mes avant, Ab la sacrílega sanc. Un tant gran incendi apaga; No ha de restar de esta taca, DED DE VICENT CARCIA En tor lo Imperí, un senyal: Terror seré de la Creú, Mes quí es aquest, que es acosta? Y flugell dels Batejats. No te cuidado del llit, A la part de Alejandría, Ni de reposar mon Amo, Hont ab major llibertar Mes que si fora argent viv. Aquesto error se profesa, A lo que jo somiaba, Ajagur sobre un pedrís, Enviaré a Marciá. Quem cridaba a descalsarlo: Be estic segur de son cel, Que per honor tornará Hola, pren la espasa, div, De tantas Deítats ofesas: Vesten al carrer de Bárbara, No ho penso mes dilatar. A investigar, e inquirir, Si acás lo paseja, o ronda Publiques? aquest Edicte, Algún rival enemic. Ab trompetas, y tabáis: Apenas ab aquesto orde Muira lo Nom de la Creú, Viscan los Deus Immortáls. . Me tocá alarma, cuant vine, Tant lluny de enviar a algú; Com prop de tornar, fugint, Puij, que toca así la Lluna, Ademés, que costa amunt Sens dupte qué es mitia nit; Nom? ha vingur est camí; Y mi Senyora no tracta Que la mía Coradella, De reposar, ni dormir. També mi porta no se quín. Per lo forat de la elau, Esta Finestra es lo Cél, Tota querja quetja, he vist, Hont está lo Sol Diví, Que agenollada murmura; Lluin de esta vida penosa, No se entre dents lo que div. Que ab son influj me entretine: Mes la soledat li agrada, Lo Sol, vull dir, de Agripina, Que las galas, ni los ríes Qué ij, coronat de zafírs, loelís, que li fa son Pare: Del Mar inmens de sus gracias, Táis joyas fesen a mí! A serenar aquest pit. Per ellas se abrasa Hipolit, Lo mes Noble, lo mes Ric Las ollas, sens dupte, frega Deis Caballérs de esta Terra, La que fregar, y polir Y mes Galán, y Gentil. Por las tacas de la Lluna: Abgran amor la serveijen Velám, si la fas eijir. Altres Nobles infinits; Deija per ara las ollas, Y de tors junts se recorda, Agripina, y feste aquí; Com si may los hagues vist. Despres fregarás de espay, Per no podrirme, esperantía, Proú que fregar tens así. le pres per molt bon partit, Feste en aquelja finestra, Venir a fregar las ollas, Cuántnom? vullas favorir, lo obstant que nom? toca a mí. Al POESIAS VARIAS Y Sirena fregonil, Almanco per Noveirte, Mes untada, que un Paraire; De estos mos blis, de llejin. Que com tine lo corfet cendra Y mes bruta, que un bací. Ulis de verinós calapat, Per lo foc, que está en mon pit, Nas de morro de cetrill, Li aigua? que mos ulis distillan, Y morros de cul de Mona, Molt be llejin se por dir. Cerbell de Quiquiriqui: Ah hi deputa, bellacona, Digas, enemiga mía, Quint pensament senyoril Ab aquelja ven de grill, Te has papar está vegada! Ix, y oirasne dos mil. Que es lo que has pretes, Traidora, En aparellarme aijí? Nor? defremangues los brasos; Espantall de canemar, Del modo, quet trobas, ij; Vestigle horrorós deis llis; Que, pera ferme favors, Carretada de basura, Arremangadat desitg. Tall de Penjat estantís, Vinga lo amor absas fletjas, Figura de drap de Arrás, Ablo arc apunt, y provist; Y mes ras, y mes podrir, Que sis tú lo boij empuuyas, Que unas soletas de mitjas, Te burlarás de sos tirs. Ab aquélx bolx, Agripina, Que han durat ja cuatre Estius. Faré, que fasas fugir, Si eix cap de porra de claus, En lloc de memoria, dins Absos Cepres, a Cenobia; No hi te fiambre de mona, Y a la Gran Semíramis. Que diré de la Paella, Recordar? be del que has dir. Qué de envejam? morir, Diga, la molt Vellacona, En que párablas pequí? Cuant tú la prens per lo manec: Aljime prengueses a mí! Escolte, lo Guitonás, Y venrá, con está Mij. Pero es moit gran barxillera, Que eix favor pública a crits: No ha dir que aquesta finestra Es son Cel? puix vinga así: No ho faria jo de eix modo, Si tu mel feas a mí. Si aquest Cel si dona pluja, Éncara ho deu agrair. Pero deijemla, per ara; De mi digué, que era un Sol; Que sobre ella, un? altra nit, Y jo perque no morís Farém una paellada De conceptés sufregits. Disecat ab mon calor, No fugen aqueljas Reinas; De aquest modo el remullí: Ans fuig, tú, de peraquí: Ab que en la Mar de más gracias, Aigua va. Be, con la Sipia mi portí; Malany; es aigua! Que deis Peijos, que la casan, Es lo remost del conrim. Tirantlos tinta, défij. Escorpí cruel de aigüera, Sis porta com Sipia, o Congre, U DEL VICENT garcía Una cosa li se dir? De mon pir las tenebras disiparen; que es porta bellacament, Suplicvos, o Gran Deú, que tam- Ni burlas? por sufrir. veves placia Y si diguí, que era un Sol; Proseguir la mercé, que comensaren: Ara me interpreto, y die: Y ab amorós auxili de eficacía, Que entengal Sol de paella. A mon Enteniment, a qui mostraren Lo error, y vanitar de Idolatria, Per Júpiter Sant, sino ix La verdadera Fe donen, per guía. De tor lo entorn de esta Casa, Y mi ronda mes per así, Desengan yada estic dels Dogmas falsos Abque Es Gentils, perdentsa gentilesa, Que ab esta de morter, Per Samins de Virtur están descalsos, Eix cap de porc li he de obrir. Sols en idolatrar tenen prestesa: Agripina? Doñán, amos proposits mes realsos, Mi Senvora. Y cumplirás en mi vostra promesa, Portem lo llibre, en que llitg; Si afavorio, Senyor, a quites invoca: Noves trovén sortpregarías de maboca. Peraque ab ell me entretinga, Vaya, Denmen, Espos Soberá, vaya; Lo que resta de la nit. Quín? altra tecla! ja va, No tarde? favor vostre; vinga, vinga: A ella ho pors agreir. . Si están eternament en atalaya, No mostren, que descuir vos entretinga Escolta, Amor men, espera: Mirán, que lmolt patir, al cor desmaya; Traspostada se es, en sí. . Ajudaume entretant, que vida tinga: lo resto ablo que ha pasar, La pena, y sentiment del tor me postra; Ab las entranyas torradas, No desemparen, no, la Esclava vostra. Y las robas remulladas, Com bunyol exaropat. Confes, que ab molta raho, Agripina me ha avorrit; Y puij que fea li he dir, Not? queijes, Bárbara hermosa, De que? ten Espos Diví, Aijim? deija en infusió. No vol mostrarte la cara, A mon Amo esperaré Tor son amor encubrint. Deball de aquellas porjadas; No tens? Ánima pronneta, Y ab llágrimas distilladas Fins que Valentí, venint Tanta humitar creijeré. De Alejandria, bateje, Deijante Humas Serasí. entretant, A consolat? present, tant rie, Ab aquesto certísim pronostic De flors, Puix que ab los raiga Divins que has de conseguir. Del fruite, de vostra Gracia, POESIAS VARIAS Mon Cor logrará lo fruir. SEGONA JORNADA No fuges, llum Soberana, A mon cor alivio dona; No hi ha cosa, que mes fin Pero, quí te la Corona, Indigne de un Menestral, Perque inés premi demana? Que el ocí, cuant son cabal, Qué gran favor! qué finesa! Son las dos Mans, y lo día. Qué Prendal Oh etern Espos! lames tant gallarda Gent Que hermós, que deben ser Vos! Tinguí, con en esta faena: desitjada Puresa, Bravament se han donat pena, Cuánt te tindré? hola, Porfirí? Per aijós seu prontament. Argripina? No voldría que arribas, Esta semmana, lo Vell; Mi Senyora. Perque, sobre? capitell, No acaba aquélj? De Iluny sas armas mirás. De aquí una hora, Abans, que pasen, fis días, Qués? posa ais ulis un colirí. Pens? plantarlí un Estandart, Ix Porfirí sens tardansa, Ab la propia trasa, y art, Farás una deligencia. Que lo de las Galerías. Voste tindrá paciencia, Entraré, ab vostra llicencia, Puij que, ab ella, tor se alcansa. Mestre pera veurer la obra. Porfirí, abprestesa, prego, Non ser; y nov ilustre cobra, Que vajas a Alajendría. Senyora, abvostra presencia. Cuant camino abans de día, Si es tant sabur lo guany nostre, A cada pas ensopego. Sempre que así deballán, A Valentí avisarás, Com llicencia demanáu, De que vinguía a visitarme. Pera veurer lo que es vostre? Alas lo Amor ha de darme; Provar vull, si! que dien, Dintre brev temps me veurás. De eixa manera ho sentín. ó̱í̱, , Tor lo que llengua div, En la obra, també, ho veurén. Tant, minyona, mi tens consus, En esta conformitar, Que alegre mens vaig totora. Dic Mestre, que gustaria. Porfirí, ja fosas fara, He de fer, Senyora mía, Y qué non tornes may pus. En tot, vostra voluntar. Omplan, Señor, mon Cor buit, Que entre aquellas dos sinestras, De gracia, vostres favors: Ne obrisen una altra igual. Mon Cap gosará las flors, DEL DE VICENT CARCIA e No haurían advertit tal la es arribat, Valentí, Los Arquitectes mes destres. Lo punt que tant desirjaban; Estará graciosamente Y per lo cual me donaban Tanta presa en lo camí. Mes Discorro, cuant partí, Que fosen dos, me advertí, No hi ha algún treball perdut, Si ve si de la Jornada; Las finestras, solament. Ni medicina pesada, No temán algún disgust: Si ab ellas cobra salut. Que cuant mon Pare vindrá, Molt satisfet restará, Aquell gran Palau de allá, En saber que fone mon gust. De la Torre tota nova, Es Casa de la que prova Eix gustima trasa goberna; De las nostras camas . Y conm ne resteu pagada, Faré la Torre trepada, Miráuvos aquell Balcó, Que sol se mostra tancat: Com si fos una llanterna. Es lo Cel ennuvolat Llanterna vull jo que sía; Del Sol de perfecció. No don llúm, ans, que la prenga; Llum, que la vista no ofenga, Anen al que mes conve, Y me cause un alegre día. Porfirí, feu que jo veja De esta llún los guiadors A Bárbara; perqui enveja, Ab rahó lo Cél me te. Tres serán; puij tambe en ella, Que si lo Cél se esmerá, Ab ser una sola, y bella, Hi ha tres distincts resplandors. En ferla graciosa, y bella; Mes gracia plobrá sobre Ella; En sunma, que jo faré Tres sinestras (abeavís) Desdel Cel de aquesta . Puix ve per casamentera Que si Senyor me renyís, A Vos la culpa daré. De esta Dama ab tal Senyor, Jon daré satisfacció. Just est, que es moga ab calor. Será de aquesta manera. Sían las finestras tres: Allí en aquella osteria, Vejan si ni volén mes; Entretenirvos podrén; Voleune ser cuatre? Y abetors disimularén No. Lo designe, que así uis guía. Entrem allá, y miraré Es molto eran regaladora Mes de cerca tota Pobra. La Hostesa de un foraster; A causa de la manobra, Y cuantgasto voldrén fer, No está lo puesto molto be. Lo pagará mi Senyora. Eija vostra roba no era Advertivobe, que es tant franca, Per entrar, Seuyora, allá, Que mes contenta estará, En Ánima, Mestre, está Cuant mes lo gasto será; La netedar verdadera. Y avisaren si res manza, Y POESIAS Valge a donarlí la nova, De que arribáu ab salut. Vuy, Senyor, la juventut De aquesta Águilas renova. Vostre favor Celestial A más accións acompanye, Fins, que es? purifique, y vanye Dins de la Pont Baptismal. . Pensa mon Pare, y Senyor, Cuant me ven tant retirada, Qué tine! Ánima gelada, Y que no se, que es amor: Si éll viv ab aquest error, Mon cor lo contrari sent: Ay amoros pensament! Ay suavísima pena! Ay dolcísiima cadena! Ay apasible torment! Amat Espos Celestial, Vinga ja Palegre día, En que del Ánima mía Prengáu posesió cabal: La macusa original Li aigua Sagrada la rente, Y lo esperir Sante se asente En ella de tal manera, Que lí don? Fe verdadera, abdons de Gracia! aumente. May, ab desitg tanteardent, Serca la Cerva ferida La Font, de quí espera vida, Yl remey de son torment: Com mon Cor contindament Desitja la Font Sagrada, Hont la flerja enarbolada, Quél Enemic me tira, Son cruel verí perdrá VARIAS Restantejo neta, y curada. Tant extremada ventura, Tant inestimable be, Sens dupte, conseguiré En esta Font clara, y pura: En esta Columna dura, De quí mon Be ha de emanar, Aquella vull adorar Hont a mon Den asotaren; de esta en que lo clavaren, Vull, quemi fasa recordar. Mes ay! cosa may oída, Enigma, no molt oscur: La Cren en lo Marbre dur, Ablo Dit, resta imprimida: Amor de la mía vida, Este tant gran miracle fa; Que el cor seme alegraja; Y confío; que no están (Puij tal joya me envían) Molt lluny de darme la . En hora bona, Senyora, Veja vostra bella Cara: Así so, y no ho crec encara. La mía sort se millora. Sías molt ben arribar. Perque, a pen ferm, vos servesca; Y Y Mon a pen no midesco. Pues: comte trobas? Canzar. que raó mi tornas, Porfirí, Del que tant te encomaní? Que me ha de ser est camí Parar en lo Cementirí. Pensí ja may arribar. Tánteme veya despear DEL VICENT CARCIA Tor ton mal será curar Feren molt mes llares camine. Ab un gentil berenar. Ara ajudaume a compendrer Mes digas, per mon amor, Lo dupte gran, que tinguí Com ají a pen arribares; De acceptarlo per Peo? Puij que diñers ten portares, Confes?, que tentar me viv; Pera tractarte millor? Pero en si la cortesía Y ab que companyia vens? Pogué obligarme a venir, Nonm? tinguías ja mes suspesa. Com ell al pen de su lletra: La mitar son tine despesa No será poc, si m reíx. De la moneda. Ell es arribar, Senyora Ají, tens Y en aquell Hostal vehí Mes culpa, puij que guardant Está esperant vostre ordre. Lo menis; al mes arriscarés. Portalme al momento así: No dilates ventura; Abpocas rahóns, y cloras, Me vull anar explicanta Mira, quel! cor entretine Quinse días ha, Senyora, Ab una encesa esperansa, Que abvostre ordre partí; Y ab un abrasat desitg. Casim una bota justa; Ves, portem? prest aquell Ángel. Perque no me imaginí Mes si de aquell Alfaquí Estaría enamorada? Anar, com feu lo mal Merge, que gentil esmers! A caball, y a pen venir. Qué dius? Prenguí postas, y prenguera, En lloc de magres Rosins, Dic, Señora, que al momento, En companyía vine. . Hipogrifos, sils trobara: Tant vos desitjo servir! ves, que lo Cél te prospere; Y abosa Gracia te illumín. Arribat Alejandria, la del Celestial Espos, vostras Cartas doní Está molt propla vinguda; A Orígenes, que al momento, Al Bisbe las fen llegir. la mon cor sas ansias muda En alegría, y repós. Gran satisfacció tingueren; la de la nit tenebrosa, Y en lo punt un Valentí, Ab que tant cega mí he vista Home mes ajut que un suro, Desterra lo manto trist, Ferene que vingués ab mí. La llún del? Alba graciosa. Ya tenía jo dos postas la del Ibern lo rigor Arrimadas al pedrís Aplaca la primavera; De casa de aquélx bon Home, Y estabam pera partir; Y a cara horrible, y fera, Li dona gracia, y calor. Cuant tot escandelizar: la se ablaneijen los Marbres; Yo a pempens anarhí, div; Y al so deis Aucelis suau, Puij a penlos Sants Apostois, Fent- Ya POESIAS VARIAS Fentme a modo de Sarán, deijeré fer de mí. Dansan las fullas deis arbres. Ají, sempre ho penso dir. Prenuncí de más Sagradas Quí nis vedará? aigua pura! Bodas es lo Peix, que a molas Ningú, puix tant Bemprocura Lo Deú, perquí he de morir. Ix, salta, y fa cabriolas Ab las evas argentadas. Acostemnos a la Font. Mes com se compatirá, Anem a la Font Divina. Ab un acte tant sagrat, A la Gloriavis encamina, Sobre las aiguas, un Pont. Lo error, y la vanitar Podré? jo indigne pasar? De tants Idois, com así hi ha? Pero no sois donaré Pasáréulo ab la Divina Gracia. A est dupte la solució, Digasme, Agripina, Sino la resolució, Ab los trosos, quen faré. Lo que de esta Gent te apar? Tú, que ab ulis de Lince pasas Set parets, y mil pies obras; Semblants a vosaltres sían Digas, si aquélx Pont descobras? (Simulacres falsos, vans) Los quius feren de sas máns, Gens de admiració non fasas, Perque es, per la major part, Y de vosaltres confían. Esta Gent, encantadora. Pecador de mí! Senyora, Avisa, dones, ta Seuyora, Qué estrago es aquest tante gran? Júpiter de tal me guard? Te asó per resolució: Los Deús se agraviarán. Que apeñas de algún criat, Sois a un Deú mon cor adora. Ve consell ben escoltar; Tor lo demés es error, Cuant mes la reprensió. Abquel? Dimoní uis enganya. En estpunt, Senyora mía, . Pasa Octavi Senador; rara, e insigne hasanya. Oh Pare, Mestre, y Senyor! Y diú, que dorm mi Senyor, Esta nit, en la Alquería; En bon punt me fone promesa Y que demá será así, La vostra bona vinguda; Sens dupte, pera dinar. No perque jo vulla ajuda, Pera tant humil empresa: Vulla! ab salut portar Deú, y illuminarme a mí. Mes perque vis aseguren, No dilaten, Sant Prevere, Que quí ais Idóls ají tracta, De adoraciós? retracta, Pera aquestos, la vostra obra; Y adora no mes que a un Deú. Ni teman cuant se descobra, Que fe no persevere. Per son cel, y amor Diví, Ministre. Sant, vos promet; Quél cor no tindré quiet, Qué y que dels Idois he ser, Fins, que lo Cel done trasa, Que DEL DI VICENTGARCIA Que jo confese en la plasa, Que propde son resplandor, lo que así fas en secret. Es Nit oscura lo día. Tal ánimo, y tal valor, I , lilla moltísim meréix; Puix, sens dupte, proceéix Quér? par de la pedregada, be un perfet, y gran amor. Agripina? Aquéix fer tant soberá, Lo quem? par, Que hen obrat abtant just títol; Es, que deuria durar Diuse en lo seré Capitol Per tota aquesta vesprada. Del Denterono mi Huma. Mentras dura, jo seré llengua ruda novís cansa, Sacristá; que suposat Nus preten carequizar; No pasa la tempestar, Que la que aijí sol amar, Las barras repicaré. Lo si de la Lley alcansa. lo fare! matéij, per ara, Vull, Senyora, aconsolarvos: nom será cosa impropia; Daume aquélj Vel per tobarla; Que en si es aigua de Angéis, propia, Llevauvos elja gandarla, Pera ferme bona cara. Peraque puga lavarbos. la la Gloria de ser vostra, Voleu eser batejada? IEsUs amat, alcansí; Y ab la gracia que rebí, Vullho. Digan, si ho volén? Lo ser enemic se postra. Rompén del tor son orguil, Vullho. Fent, que? cruel no pretenga De cor ho dien? Vullho, tercera vegada. Rendirme; y que jo no ofenga quí tant adoro, y vull. A Tal, Senyora, succeéix En las plantas ordinarias; Vuy Cristo a Bárbara en- Que las extraordinarias Un joell de de tal valor; (via, Virtuts, lo Cel medra, y créíx, Que propde son resplandor, Quí jamay de Arón la Vara, Nit oscura lo día. Florida, dintre una nit? De un cristall, comPaigua pura, Quí lo Báenlo florit Estrjocll está esmaltar; De Joseph, imaginara? Y ab tanta gracia es obrat, No son tendrá Planta, no; Que mil segles eteros dura. Sino tantagran Arbre ja, Guarneijlo aquell , que cría Que a mosis Devots donará De Deu sol lo etern calor; e Sombra de intercesió. Que proo de son resplandor, Anem a pier, Valentí, Nir oscura lo día. Que so una cosa dolenta. Vuy Cristo a Bárbara envía, Tal, com es, moltbe m contentas Un joell de tal valor; POESIAS VARIAS Lo cami de Alejandria. Si me la dasen a mí. Un Gentilhom? de Alemanya, Mirán, que es tenir en poc Que en un Hostal encontrí; La Gracia, que haben rebuda, Entre altres, me advertí, Que tot ho neteja, y muda. De una no va pron extranya. No vull dir ajó tampoc. Dient: Quél Emperador, Sino dic, que en mi perilla, Per tenir als Deus propiéis, Si Deu nomi te de : Fa, dels Cristiáns, sacrificis; Molt en son lloc estará Yes perseguéix ab rigor. Que preguen per vostra Filla. Y entre astres, que ha enviar Jo, Senyora, us serviré, A Provincias diferents, Sempre tenintvos present, Perque a forsa de tormente, Cuant a Den Omnipotente Borren la Cristiandat; Sacrifici oferiré. Al President Marcía, Pero, sis batejarían Aqueljos vostres criats? Mes bran, que Tigre, o Lleó, Abmolt ampla conmisio, Si estigüesen preparats, Esta Terra asenyalá. Mes que ditjosos serían! Aquell, que ua vomitant Digabiosne alguna cosa. Flamas de furor, y de ira; Filis, si Batisme volén, Que sois se alegra, y respira, Prest la Gracia alcansarén, Catolies atormentant. Que vostra Senyora gosa. Seguin esta vocació, Segóns lo temps, que ha pasar, No por ser molt Isuny de así; Que a vida eterna vis convida. Y prestofará lo Borjí lo de cap, so un poc humida Mes mal, que no un Renegar. lo patese destillació. Per adobar mos cabelis, Aír digué a uns Caballers, Octaví, cuant me parla, Mels acostumo rentar; Que éll, y mi Seuyor, demá Y a las horas, cuant me par, Veurém, en estos carrers. No hi he meñester conselis. Joméfico dins de Puij tal ocasió mi donan, una coba; No venré cara inica: Senyora, vull confesarbos; Mirán, com se verifica Que temo pugán lloarbos Prest aqueija mala nova? De la fe que profesán. No funden algún agravi lo, comper rui la tinc, Ab mes rahóns llibertadas; Pera sempre la callara, Si la ocasió no ho portara. Que un simple, moltas vegadas, Doña bon confell a un Saví. Abeix pensament comvine Advertiu bel, que Pcuart día, Pera mí no es desventura, Que ab tant desitg de servirbos, Que vingan eijos Tirans; Seguín, per obeirbos, Antes be lo etern descans, DEL DI VICENI garcía De est modo, se mi asegura. No li fan impediment Pensában, quém? donaría La Mar, los Rius, ni Montanyas. Gran pesar, y alteració, A Nicomedia lo envía La nova, en que afició Esta trista memoria; Funda tota su alegría? De ahonte ab visllums de Gloria, Mon cor, en lloc de entristirse; Torna a donarme alegría. Deije ja lo vestit negre; No penses, perque me honrá Y ab aquesta nova alegre, Majimí de tal manera De Cármesí vol vestirse. Que apenas Soldar seu era, Armarse també preten Cuantme feu son Capitá) De la Cren, abtal constancia, Que a la mía Ingrata bella Que ejedesca a la arrogancia, La obediencia neguí: De quielo seu Nom ofen. Ab las mans a Majimí Ejecuten son rigor Servese, y ablo cor a ella. En esta Carn delicada, Credit vos dona bastant; Que? Ánima, asegurada Que ni abmi Amor ha fet siga, se lo Celestial Amor. Puix Ágripina me obliga, Pera sentir altretant. Vestón, Porfirí, en bonhora; Y tú, Agripina, seguéij. . Com dius altretant, Groser, En mans de son guste la deij. Si esent Divina la causa, Que mon extrany amor causa, Mon Cor desditja plora: Etern efecte ve ha ser? Lo men está tremolant, Del que son Pare ha de fer, Si sempres? sol conformar Cuantetor se vinga a saber. Lo efecte ab la causa sua; Com a causa humil, la túa, Tambe ho aguardo abespant. No pot gran amor causar. Cremarme ha aquélj Valentí Si de prompteño sen va: Si ell hagués vistra Agripina; Peró, será! que podrá; Desdel Sol de una Caldera . Tronar, y plourer, diguera, No mene viuga mal a mí. . Que també es causa Divina. Qué dius? Molta diferencia hi ha Die, que tal, o cual, De un temps a un altre, Senyor: Sap lo Cél, si penami dona Yovis he vist Esclau de Amor, Y ara famós Capitá. amorosa Agripinona: Cada un se dol de son mal. De manera, que imaginas, Retiremnos a esta part, Que, puij que tant me allunyí, Deijar de parlar de Amor, De Bárbara me olvidí, Que así ve lo Emperador Y sas Perfeccións Divinas? lo Princep. Del tot Gónsalo te enganyas; Qué gallar! , . Que al amorós pensament POESIAS VARIAS Puij los teus alte designes encamina. Gran cuidado interromp Alsa al punt, General, ses que mon, sosego, no aguarde Considerant fortunas tant adversas, A saber elxa Historia peregrina. Absas porfías lo Senat tant cego, Refereixho ab ton clar, y Buscant impertinencias tant diversas: viv ingení. Ajuda a mon valor, Princep, te prego, Escolta dones, Senyor, lo Acabarán sas temas tant perversas; estrago Armení. Ají com viva flama crema al olí, Apenas, César invicte, Tas ordenadas Escuadras Ah de abrasar lo foc? alt Capitolí. A pesar de malicia tant extranya, Se encaminaren a Armenia, Un Monarquic Gobern me solicito; Per dar asalt a sas Plasas. Ab valentforsa, y ab astuta manya, Cuant, ab confusos rumors, De dependencias mon reinar desquito; Se alborotá la Comarca, Ab lo Ejercit, que tine en la Campaña, Certa tement la desditja, Segura veent la desgracia; En mí a Alejandró Magno, resucito; Sempre infalible pronostie, No hi ha de haber alguen torlo Emisferi, Que absolutno obeesca a mon Imperi. De ton nom, y de tas armas, Gentiva juntar numerosa Pare, y Senyor, en cuant Armenia abgran arrogancia: más forsas basten No he de degenerar de mon llinatge; Que com may se ven vensuda, Tambe evitaro vol ara. Ni tine temor, que mos intenes contrasten, Ejercit tant gran forma, En lo punt se comensa lo viarje: tn Que casi guarismes faltan, Lo asor de la venjansa, es be, que tasten; No ha de alcansar perdó gent tant Per comensar a contar, salvarje: Lo que contar may se acaba. Ais que es? postran hu mils a vostre Trono Sols se dir, que a tas Legións, Llástima tine, als altres no perdono. Tant, en ñúmero, avansaran, Que no sois (cosa es de credit) Sobre manera ton valor me agrada, La gente se veya doblada; Princep, pero per ara aquella Guerra, Ab que se verá Armenia conquistada, Sino, que a cada Soldat Está impedint la Guerra de esta Terra: Deis teus, en la part contraria Deija, que tinguía si aquella jornada; Lin? corresponian deb; Y al matéij puntá Roma, que tanterra, Qué es deu? cuaranta, o sincuanta Entrant per sas Márs, y per sas brechas, Ab que part de son Ejercit, A tor lo nostre igualaba. Rendirá las Espasas, y las Fletjas. Es posible, que tant Hipolit tarde, Al menjar Provincias fertíls De sustento eran escasas; En darme abís, si avant, o atrás camina? Y al beurer, Rius caudalosos, Júpiter Sunmo, Gran Senyor, Casi restaban sens aigua. te guarde, Pos DEL DI VICENT garcía Posaremnos vista a vista, lPerque aseguran mos merits) Ocupant tanta Compaya, Es molt just, que iscan a plasa, Que sobre quel? Pla tenía, lo sol, y esta Espasa túa, Cuatre lleguas de distancia. Prenda de ta Sagrada, Clos aiji naturalment Obrarem tants grans prodigis, Abdos fragosas Montanyas, Que ans faltarán las páraulas, No obstant, nos aparejia, Que falte, que dir ab ellas: Que ambits estrets ocupaban. Tantas sas obras son, tantas! Lo ten nom, y lo deis Deús, Los Peons no resistian: Nort en aquella Batalla) Fins los Cábalís se glasaban, Tant valor los influiren Sino ablo foc, que jo treya, Cuant los forte elms derrotuva. Ais teus, que ju desmayaban, Que intrépidos envestiren, Quedaren sos ulis tant cegos, Que com en fina balansa, Sense temor de la Parca. Apenas senyáis oiren Sens inclinarse, suspesos, Inmobils sempre esperaban. De envestir, cuant (eosa es rara!) Comensaren tal destrosa, Era; en sí, rayo lo foe; Y fins las Celestes salas, En Enemies, que mataban; Del ruido, que movía, Com si en aquella palestra, Responíán atronadas. La Humana Especie acabara. No faltant tampoc la pluja, No has vist aucelis de rapiuya, Ab tempestar tant extrañya, Que abferesa molt extranya, Matisantse de las gotas, Esentados, o tres no mes,) Fins a las fullas mes altas, Envesteijen ab gran rabia, Moltas tímidas Palomas, De las que escalas del Cél Se veyan altivas plantas. Que al matéix punt espantadas, Fins la sombra las asombra, Si lo que he dit, not? admira, Escolta cosas mes raras, Y no acertan de turbadas, Per poder desordenar Volant a las suas Torres, Un Tercio, que peleaba Per escapar de sas garras? Ab resistencia invencible, Aljí covarts los Armenis, Entretenint la Batalla, Veent lo valor, abque matan Haguí de pasar lleujer Los teus Soldats, tant temían; Una mal formada Rasa: Que algúns matava la Espasa, Empero valtg advertir, Pero perals circunstants, Que tant la sanc abundaba, La sombra sola bastaba; Que era del tot imposible, Que per fugir, com se vulla, Allí Es tallava las camas. Sens ofegarme, pasarla. A les horas resolut, No pue callar mos progresos, Tants difunis mon bras arrastra, Que com pretene, más hasanyas, Que POESTAS VARIAS Volent guanyarme, Senyor, Que de pontrvaren servirme, Las albricias preparadas. Y per éll a la altra banda, Y peraque no vaciles, Acompanyar de algúns peons, Poguí pasar, y acabada Gran Senvor, de la contada Relació duptant, ja venen Estigué la funció, Embajadors; elis declaran Ab la vista de Cara. Sois quedaba a la victoria, Tor lo que ha pasar; a elis cregas: Iscán, Gonsalo. Pera del tot coronarla, Que atreviment, com lo men, A Den gracias, vida dant a la fama, Fes alguna resistencia Que ja podré obrir la boca, Y que per mí hi haura tanda. A una carrosa, falcada, Gran Senyor, ja son aquí; Que inicament, en lo Ejercit, Desordes raros causaba. la ban entrant per la Sala. Lo Rey estaba dins ella; Gran alegría he tingur. lo la he tinguda extremada. Abque, pera venerarlo, No per temor, que tingués, Disimulaba ab grans bascas: Empero, veent lo perill, Y santa sanc escampada, Volguí pujar a rendirlo: Gran Senyor, si en ta Clemencia De un salt pasí la barana, Y lo Rey ab son valor; Carinyós amparo trovan La menos distant provincia, (Lo tenir, sanc Real basta) Per defensar son presidí, Y la Nació mes remota: De tal benignitar usa, Me dona dos estocadas, Que le Ánima ja tenía, Ab los que postrats, te adoran. Per anarsen, porta franca. Monarca August, de qui espera, Ab la esquerta tapí Tos Vasalis misericordia, Deija! rigor per superbos; Las sanguinolentus nafras; Ais rendirs, y humils perdona. Y la dreta , atrevida, La Real persona mata, Estes lo Ceptre de Armenia, la que patir captiverí Esta es tambe la Corona. No volgué: presunnció vana, Armenia, Senyor, es túa. Miran com a cosa propia. No estimar vida rendida Princep, mereijen perdó? A tant esoberá Monarca! Acabadas la Victoria, Sí, Gran Senyor; puix per forsa, Obeint al propi Rey, Tant vivas foren más ansias, Que Corren no remetí, Furtuna a tos peus los postra. (cep, Niemenos tenavis abcartas; Gran gobern! Tú has de ser, Prin- e DEL DI VICENTCARCIA Rey de eija Terra famosa: Tinguera, llástima fora, Gose esta Corona, y Ceptre Qué nom? fesen Conseller. la, Rey, si haben de ser Gremi Quí de Rey ha donat mostras. De Pribáis, y Afavorits; Feú quéls merits exquisits Visca lo non Rey de Armenia; reine eternitárs moltas. De Hipolit, tingan son premi. Visca lo non Rey de Armenia, A son franc arbitres dona, reine eter itats moltas. Que tor lo que vullas? fasa: En fí, que reventaria, Y éncara no li don? masa, Gran Senyor, si no ho digués: Puij que li dee la Corona. Fasan vostes testimoní, Aijí vostra Monarquía, Embajadors extranjers, Princep, se dilatará. De con lo Senyor Gónsalo, Aijí, tambes? logrará, En estremva ser valent: Gran Senyor, la ditja mía. Alji succchí lo cas, Dones, que demanén, vos mano, Lo que Vos estimen mes. En lo Pla de Gran Estel, Ejesio lo premi es, Propilas Montanyas de Armenia, Un Dimecres a las tres: Señor, que postrar demano. . Varen tocar ha matarse Alfauvos, y sens recel Dos Ejercits de Guineus: Demanan. Aijo mi confon: Como jo so estat tant gallina, Aquella Guerra tement) Molt mes val que tor lo Mon; Posim? a mitia requesta Que es una Prenda del Cél. Desobre de un tosalet. Per ella mon cor se aflitg. Des de allí vaig pelear, Demanán, lo que vulláu. Y per ajudar ais meus, Puix eixa opció me donan, Cridava Muiran los lladres; Bárbara es lo men desitg: Ellal fone llum, y guía, Si be non feyan maire En cuantas cosas he obrat: La raho prov se, ven clara; De ella estic enamorar. Y es, perque estaba lluny de elis, No ho midí, mes casi, casi, Puij Bárbara, vostra fía. Y per sustentar tal Prenda Tant com hi ha de así al Cél. Abfausto extraordinarí, Si no valgimorir allí, Del diner de mon Erarí No sonci perque no ho volgués; Sino sois pera guardarme, Podrén ser famosa renda. Pera, mes herojos Fets; Y jo tambe, de part mía, Perque quede ben premiat, Puix sempre, que se oferesca, Vull, que sía nomenat Faré, Senyor, lo mateix: President de Alejandría. Que sí, com peral fugir, Qué donan a más hasanyas? Camas tine, enteniment A ROESTAS VARIAS Molt desitjo una sangría. Demana una cosa bona. Tine por, que si demán Doña, , Eija molt prest la veurén; No me implique ab grans maranyas, Tant mal podrá ser lo humor; Comlos teus merits son poes Que perqué al cor novís corrompa Si permeten, que sevis rompa No alcansan premis Reáls. Que, fugir a pen deseáis, La vena, será millor. Tal podrá ser lo pesar, Acás, es cosa de joes? Qué vis don? son furor insá, Acabe, que me amohína. Que en lo Capflors, y en la Mo Poc val lo que vaig obrar, menos vull demanar; Palmas hauren de portar. Baste aijo, Senyora mía: Puij sois pretene a Agripina. Lo demés, Deú ho suplesca. Tua sía. Ell nostras accións regesca, Sía tún. Esent nostra Llum, y guía. Hipolit ja por demá Anarsen, y donará Al Princep la Insignia sua. Aís Deus primer se oferescan Que be, que emplea Ycamí, Encens, y Sabeo Aroma; Qui arriba felis al centro! Y veja la altiva Roma Ais Meus, que la destruescan. Per tenir mes gustomen? entro, Per divertirme al Jardí. Seuyor, com ají mi desterra Vostre Cesareo rigor? A Mi tor lo gustime enganya, Anán a servir a Amor; Lo que te alegra lo cor: Nosaltres farém la Guerra. . Que gustedará un Surtidor, Que no llausa sino es aigua? Tal vegada es mal servida Si vois, que jo en lo Jardí, Prenda, y falta hi sas. Molt me entretinga, y alegre, Com se venr, que son de pas Sia blanc, o sía negre, Las venturas de esta vida! Feshí un Surtidor de vi. la cumplidament restán Diejosas aquellas tanlas, De aquells deu Caps avisada; En qués Multiplican llums: Abque yeurén ben lograda Que cuant lo cap no te fuina, Elja Salut, que gosan. Calor falta a las páraulas. Si Senyor. Qué grandesa de Edifícil Ají elia serán Que Obra tant ben acabada! Vostre regimen, y norma; No he vist may tant extremada la que en elis (con en forma) Herxura de aquest oficí. Totas las virtuis están. Lo Bany, no hi ha mes que veurer; Lo bon orde guardartu Aquí mon gust se aternisa: De la Dració cada día. A Bárbara al punt avisa, Y DEL DE VICENT CARCIA Lo vigor, per la bellesa: Y entretant aquím? vull seuter. Pero, quius? fa compañyía? Ella, Senyoras paseja, Un Merge, que me ha curar Pera divertir son mal, De un mal, de quem? veya morta; Per lo primer caminal. Y alcansantme salut forta, Porfirí, fes que la veja; Vida nova me, ha donar. Que en ella está mon contento; Vuy, Senyor, dirjosament En ella está alegría: Resta abperfeta falut: Es en si la Filla mía Basta que sían vingur, De la Bellesa Portento. Per donarlí cumpliment. Den baijar cada vesprada Filla, cuant se li oferesca, A refrescarse en la Fonto Dones, al Senyor Doctor. Sols ha baijar per lo pont, lo cosa no vull, Senyor; Enta ausencia, una vegada. Sino que es temps, que partesca: Anirás també advertint Ab que ab la llicencia vostra, Lo donaire, abeque camina. Partiré, si lam? donan: Es una cosa Divina: Vos, Senyora, perdonan, Mes jar? ven, y va venint. A qui per esclau sevás postra. Oh Hermosura singular! Puix ab alegría extranya, Pasmo de gentilesa! o De veureves, Filla, guarida, ls de la bellesa! Esta pasada partida, Ditjós lo quir? va engendrar! Tants regosijos me guanya: Aném, pera prevenir De la vostra venvinguda, Lo regalo, que convinga. Pares, molt me so alegrada. De asó cuidado nos tinga, En vos, Filla he trobada Que de así me he de partir. Le alegría, abans perduda. la abmón oficí he cumplit; Eran mos gustos escasos; la no faré falta alguna. Perque ausent de tu vivía: Nous? vull ser mes importuna; Cumplís, ja la dirja mía: Guienes lo Sant Esperit. Bárbara, donam los brasos. Los brasos, Senyor, y Pcor: , , e Que si ab amor Paternal Puij no pue ser lliberal, Me amán; tambe ab Filial, Déíjanme amie ser cortés. lo vos correspone, amor. Tor pera mí, sobrat es. Com vos des tenir cansat, Nom? dius res? bran animal! Senyor, tant llarga jornada? Qué vols, quer? diga, Madona? En veurerte, Filla amada, Tú me haurías de envestir, Lo cansací se ha acabat. Suposat, quem? veus venir Lo cert es, Bárbara mía, De aquélx Mon, o aquelja Mono. Que falta a naturalesa r: POESIASVARIAS Jo, cert, ja ho hagüera fer, Mal Vida, ja te las die. fora Saludadora. Tantte vull, con la Ovella vol al Llop; Si A mí m? han dir, que en una hora Y tant, con a la Serplo Llengardáix, Ne saludas sis, o ser. Éncara que desitjo en tú lo encáix, Que lo comuna? ninguna Que serró, abrferro fallo pany de cop. Lleisgua tal cosa dir gos. Tantribe mí estás, con está al pen Agripina, si es como dos; os gropi; Clar está, que no es com una. Y con está la carrega al Bastaij Las tuas bellaquerías Si be que parlantara un poc mes báix, Me apareijes avoltas un arrop. Acúmulas a nosaltres, Tors son dolenta, uns y altres; Si tú te adovas (Nina de mon pit) Uns de nits, y altres de días. Me vullijo retráctar de maldat; Mes digaime en veritar Y en dolsos llasos vull estarte unir. Sí, jo ausent, algur? festeja! Pero, com imposible ho he pensar Qué lin tindrías enveja? En vida vuil ser lo teu Marit: No cert, sino pietar. Perque fora casarme ablo Pecat. Puig, per si celos te tornan, Heu vist aquí la caya de Musti? Per lo molt que desaniman; Lo Flaticant etern pera Cabró? Die, que fis, o ser mi estiman. Éncara que no puenegarlí jo, A Den Vida: a Salón coronan. Quém? sab millor avoltas, que lo vi. May mes te voldría veurer, Comají estás abla trasa de Borjí, Sim? faltas lo máteix mal; Yo la mala figura de Dragó, Mes cregas, que estic cabal, Fentme agravis? Mes, ay! lo teis perdó: Qué mi tens moltas? no ho Que tal, cual ets, ets masa boper mí. pue creurer. Si la poca vergonya adoba un poe. Com que acás nom idolatras? Confeso, que mon din es mentider, el Mil voltas mo has dit, que sí. que vull abrasarme en lo tenfor. No cent; perque calisa en mí Mes creo, que nomidarás aquelx queser Amor moltas biles atrás, Lo ser tún será cosal de Cansaba lo Apotecarí, Perque fora entuegarme a Licifer. Sie Amor me feya encendrer Abqueeja no hi vull entendrer; Posible es, Bárbara mía, Alargiem lo violarí. Que pogué la mía ausencia, Causaryos tant gran dolencia, Malmón amor correspóns Y tant gran melancolía? La morostal nova me porta. Pres, Filla, mi tenin así; Agripina, en ser tu morta, Teopagaré ab un Respóns Y abetot, que pres me trob? be; Ay comte inostras inie. Ab Vos me composaré, Ab mil joyas, quevís portí. Ay! quíe no sabes tas tretas. Digasme, mon Be, amoreras. Usaulas, sens mes porfías, DEL DI VICENT garcía Y aclarin la soledat Cuántne alcanso tanta gloria. De aquéix Sol ennuvolat, Tres ne sin fer, en memoria De la Santa Trinitat. Que fa mes cansáts mos días. Basta lo haber, fins así, Ara mes me suspenén: Amagat eija bella, enigma? Es Enigma? no: A tants que la estiman a ella, Verdadera Religio Mes que a son Estat, y a sí. Y, perque de mí nos crega, de adorar a un sol Den. Que desitjo violentarbos: Traidora, infame, villaba Vos propia podrén triarbos, (Que, pera matarme, vius) Lo que millor vos parega. Com eljas blasfemias dius? Ferme, de tots, un ditjós; Pare, jo so Cristiana; Alegran aquestas canas: iserho es dirja, y no mengua. Que gracias tant Soberanas Hipolit, Senyor, ve entrant. No son pera sola Vos. Sit sento mes blasfemant, Eija Bellesa tant rara He de tallarte la llengua. Los Deus volgueren formar Perque a algú hagues de alegrar, Com a Embajador del César, Y no perque a tants matara. Y més, com a cosa propia, Digan a qui pretenen? Mi he pres aquesta llicencia, De venir a Casa vostra, Bárbara de más entranyas. senyor, per vostre Criat; . abpárablas tant extranyas, Pare, mon cor ofenén. (per vostre esclan, Señora. . Pron mes ofes restaria Ditjo es, quém? fasán merce. lo, sinom? imaginas, Aquesta carta desclosa Que se ha de fondrer lo glas Del Emperador, que entrego, . De eix cor tantser algún día: Per Vos es: y a Vos vos dona . Mes, deijem aquest enfado, Lo cor, lo que puga, y valga. parlém un poc del Obra. Aquéix presentpoc me importa. Lindamentde aquís? descobra, Venero la carta Augusta, Y allijo en aquesta forma . De la Torre desenfado: Foren los Mestres molt destres! A las heroicas halamyas de Hipolir Sí, pero mal proceiren, her asenyalat, per premi, lo que Púij mos ordes no obeiren. ningú millor, que ell por mereijer. Si se por mereijer Bárbara, ha de No está la culpa en los Mestres. ser esposa: no dupto aplaudirá la Quí en caa fental excés, De manar, que mes de dos Elecció, lo que lo mano; puij ab los puestos, en que lo ocupo, se fosen las finestras? Vos? honrará vostra Casa. lo maní, que fosen tres: LO CESAP. No oculto la veritat, POESTAS VARIAS Dóñaume, Hipolit, los brasos, Que no vullas oveirme? Creijent a Casa glorias. Esticoja, en unió mes dolsa, Los brasos, Pare, y la vida. Casada. Estimo acció tant heroica. Hay tal cosal ab quí? Filla, donaulí la ; AbCristo, Rey de la Gloria, Que vuy has de ser Esposa. Has de morir al instant, De esta feta, ab Agripina, Mon cor tambe se acomoda. Villana, infame, traidora: Esta daga ha de escampar Jo, cert, be sería túa, Sino que. La sanc, que tant me deshonra. Qué? mala cosa! Pera cuant es la pietar? Digasme lo impediment, No la meréix. Si no torna Aus, que lo tractes coneloga. dirho, mereix perdó, Porfirí es A Es veritar. Jo so Cristiana. Vaya, ja entene la tramoya: Tothora Pero, deis dos podrás ser; La mirí tant porfiada. Muira. Que en si no serás tu sola, Apartabos, Senyora, Doña, comuna de dos. Si per un no será bona, Anauvosue a vostre cuarto. . Com vois tú que a dos servesca? Y vos, Senyor, esta volta, Tal, cual será lo que moltas. Per mí, haben de perdonarla. (tas? Tant suspesa, amada Filla? Monstruo cruel, con me afron- Per vos, Senyor, ho faré; Tant absorta, amada Esposa? Lo César noves fa favor? Valgmen? ha sentirho. Borra; Hipolit novis enamora? Está! Ánima suspesa Quíns están! Y jo! que hi sento, Ab inhumanas congoijos; Y per asó no podía público en esta forma. Que cegament, Amor, a tú mi dedico! Tornar alguna resposta. Que podrá donarbos pena? Qué causament procuro lo apartarme! (Así mon torment renova) . Y sens poder, del tot, determinarme, Avorrintme en tas Aras sacrifico. Ya se, que son poes mos merite, Qué fácilment a idólatra me aplico! Per alcansar tal Corona: Pero lo afecte? Pero vent, en Secta menisprearme, Es cansarse, Ni acabo de adorar, ni de ausentarme: Lo parlarme de eijas cosas, De una part destruese, de altra edifico. lo no he de casarme. Com ,Amor, tant incendi en mí Filla, somentas Com tant superba te mostras, Perqui contra mos Deus preten fer Guerra? Molt A DEL VICENT garcía Molt es Bárbara aquella, de quí m? La gran Superbia de Roma, En aquest punt se humilia. queijo. Mes ja, Amor, seus proposit me esta espasa ha de acabarla. atormentas: Aquestobras ha de rendirla. Que ab Podí just, que de ella me desterra; Muirán los Rebeldes, muiran. Visca lo Emperador, visca. Per un Crucificat, mos Deús no deijo. TERCERA JORNADA No tenen lloc los Tirans En la gran Roma. Tors digan: Visca lo Gran Majimí: Sua la Victoria sía. Visca lo Saero Senat. . Visca la llibertat, visco. la corona la muralla pesar de sas porfías) Gran es vostre valor, Princep; Ab la vostra Espasa invicta, Lo Princepe los Deus te guarden. Pera vos, y pera mí, la las forsas enemigas Lo Imperí vuy se eternisa. Desmayan. A elis, a ella. Pare, y Senyor, mas hasanyas, En est suocés nos limitan; Puij abanostra escaramusa, la los meus ulis no divisan Queda la Superbia altiva, qui faré resistencia. A Seus forsas; ara lo Ejercit, Demostrantesa valentía, Esbe, que done escalada: Mon valor los encamina. lo vull pujar lo primer, Anem a Porta Llatina, Pera deijarla rendida: Perqué tor? Ejercit entre. Será darme posesió la están en ta companyía. Ciutar. Filla de vida, gran perill vois posarte. Prendas vostras no perillan. A envestir, a envestir toquen. Aquí tens, Senyor Augusto, Toquen, que silas Deús te inspiran, Las claus de ta Monarquía. Sens dupte, te asistirán. Princep, qui sabé guanyarla, Comensen ja la envestido. Será molt just, que la tinga. Demá perais dos se fasa Una Coronació rica. Molt debem a estos Soldáis! han POESIASVARIAS Vostre valor nos anima. Mes estimo a Jesús, que no a No ha de faltarlos bon premi. vida. Loscor te pasaré abaquesta Servirbos, es premi, y ditja. daga. . Hay mes que ser? Sí Senyor: Aljí tindré prest gloria Capitolis? retiran: cumplida. Al be, que iscám en lo punt. No penses de más mans Es escupar, Maga. Proseguescas la envestida. Muirán los Rebeldes, muiran. Ajudáume, Deú men, que Visca lo Emperador, visca. estic rendida. Dura encara ta porfía? Se acaba lo teu error? Llocara a son furor, Bárbara, Digas? Donalí a mon cor, dona: No tristesa, si alegría. Que preste alcansarás major Corona. Pare, perque hen de estar trist; Cuánt, sabens que nom? enganyo, Quí es esta bella Pastora, Tantas honras, y auments guanyo, Esposa de Jesucrist? Que envers nosaltres camina, De gracia tant peregrina, Quí?? ha aiji prevaricada? Que a quí la veu enamora? Quí pogué enganyarte aijí? Es, per ventura, Diana, Vida mi dona Valentí, Los Merge, quem? ha curada. Que en estas selvas habita? Oh engañyos Encantador! Que gracia tant exquisita, Pare, a mí nom? va engañyar, Mes es, que de cosa humana. Puix fone causa, que adorar Pogues a Nostre Senyor. Pastor, que en esta ocasió la mí apura lo delirí: Eis port de tanta fortuna, no? retractas, te mato. Nom? tingas, per importune, Alji guanyaré barato, En lo quer? demano jo. Jesús amar lo Martirí. Per lo Senyor, quet? creá, (llaca, Esta es la causa, digasme, Ve- Te per mi humanas entranyas; De voler, que ningúte estime, y ame? Nos com las cruéls, y extranyas Si a mon rigor ta humilitar no aplaca, Del Pare, que mi engendra, Perque cólera, mes mon cor no inflame: En infortunis tant grans, En ta sane vil he de borran la taca, Ajudami, y donam trasa; Que en mon solar pretens posar, Infame: Perque, fugint Pamenasa, Y he de cobrar, a costas de ta vida, No don en sas cruéls mans. Tota Phonra, quém? llevas, Fementida. Quí será tante inhuma De benignitar ton cor nos paga? Senyora, quevia vulla ofendrer? Quí DEL DE VICENT garcía ser cosa alguna; Quí tant vil será, que empendrer Vostre remey no voldrá? Ans be venimo aquí per estrenarte! Plagués al Cel, que poguera Si tormo haben pasar a la fortuna, Caber vostra Perfecció Volén, que de vosaltres nom aparte? Dintre de est petit sarró; Que así de gracia uis tinguera. Si de nosaltres acció ninguna Pero aquellas matas cobran Danyar te ha, de que servéix queijarte? De una coveta la entrada; Prénculo, Soldáts meus, al punt preneulo; Y si están allí amagada, No hir ha perill, quevís descobran. si dirho recusa, matarenlo. Si en defensa tine tanta Le asaonarán, con un pop, Justicia Si saben, que así es vinguda: Con lo dretclaramenten tal cas narra, Ella es la Obella perduda; Poc temor me fará vostra malicia; lo voldría ser son Llop. Y si la fona trac de la Samarra, A pesar de las reglas de Milicia, De vosaltres non? ha de restar garra: Que valerme, sabré, si algú me enuja, do la unu travesar aquella Coma; De alguna pedregada sense pluja. Y a Alfiva arribant, prengué a mas esquerra; Apartemnos presto de así; Que sento ja caurer pedra: Y coml aire portarsen? una ploma, Y tempestar, sense nuvóis, Ají lleugeresa la desterra. Sol fer molt mal a esquena. Molt favor li habrá fet la espesa broma; De qui informarnos podrém, Mes no será, en fí, fora de la Serra Sent tant de conveniencia? Bulquém a quí mi ha fer Así sen descobra un altre; Interrogarel?? tanto gran injuria; Venjansa trobará justa furia. Sí, alerta: Pastor, haurías vistuna Donsella, Nota be, lo que dirá. Que sabem, que ha fugit a esta montanya? Heú, Salvarje, Bestia fera, lo nomicur? de vosaltres, Has vist, que en estas montanyas, Si amagar una Donsella? nim? cur? ? ella. Júpiter mira per mí: Moltagran suspita tine, Aquí está en eija coveta. de que mi enganya. Ab ajó jo estaré frane Borrec sit; mala melsa De escrupóis de conciencia: mat? la Auyella: Que con era bonicota, Aubella, astí; ay, ay, com ets tacanya: YY Diable sempre verila; En nom del mal major así vingüeren; Cree, quem? hauría fer ser Que tor lo bestiar me malmeteren. No penses, quer vullám Alguna, gran bestieso. Mes, Aaz POESIIS VARIAS Mes, ay! ay! ay! que so dur! Cara de gracias tant rica? ay! qué estie clavar en terra! Si es ají, molt fone ínica La más que sen tal maldat: no pue mes, jo so mort. O! si pogués pietar a Ix de aqueija coba, Plegar en estas debesas, Perro La que tancar pretenía Rubsus, y perlas malmesas, Ab tanta bárbaritar. En un lloc de estimació, Tancada en una presó Montanyas, ja que fuga, Restará vuy, de mía. Tant mal amparat habén, lo matéix her de acusarla; May de bon tempa gosarén, lo la daré al President; Y ningu habitar vos puga: lo asistiré a son torment; Desdel Vivent, que remunga, lo matéij he de matarla. Fius al que remonta bol, Perque mes pena cresca, Tors fujan; y en enern dol, Sois tingan oscuritat: Jo fulminarél proces, Y qui tor lo Cél ha ofes, Que no meréix claredar, Devantetor lo Mon patesca. Qui estima tante poc al Sol. Aném; y quí la retire Arnausfuig abrtas Obellas: Éll está un poc divertir: Fasa, de lleal, alarde. Hola? que no ho has oír? Argos seré, que la guarde. Tens a adobar las orellas? ̱. Lince seré, que la mire. Las segelladas cadenas, Arnau? ay! que abans centellas, oer De son pir podrán exir: Ab cuidado, guardaren; Y dos Cerveros seren En pedras? uar convertir; De aquélj Infern de más penas Tais lo parlan porta menguas, Per escarmentd? altras llenguas, Al temple Prvull oferir. Enquisita es tristesa, u̱̱ . Notable es la pena mía; Contemplant la tiranía, Considerant la duresa. En innumerables segles Viscan los invictes Césars. Pare, fora, lo quiofesa Deijá Hermosura tant gran? Fill de las mías entranyas, Sens dupte algú, que serán Sentauvos a la dreta; Sentímenta de honra perduda: Que quí lo Imperi ha guanyar, Está mólteibe, quel regesca. Que estos, a una llengua muda, Extrañis rigors parlar san. Com, sois per Herxura vostra, Pero sal Bellesa indica La mía mar sonc valenta, Certísima la disculpa; Pron de vos estará be: Que no por cometrer culpa la si sobra la esquerra. DEL DI UICENT garcía Vuy Roma extraordinarias Demostra sas alegrías; Y es molt degur las aumente, Cuantote doblada la Ditra. En los dos, con en Columnas, A darbos la enhora bona Sustenta la Monarquía: Las cuatre parts de la Terra Lo non serán, Estas Columnas Divinas. Venim; perque tor lo Mon, Per Césars, vos aplaudesca. Viscan los Césars, viscan; Son éncara los del Orbe Puij la Ditja de Roma Elis la eternisan. Ambita estrets, que comprengan, En lo valor de Un, y Altre, Multiplicada Prudencia. De partde tor lo Senar, Vos prestam la Obediencia. 3̱. la vuy en la Insigne Roma Totl Univérs se comprenga; La Llibertar, que ha tingua Lo Senat, la causa es certa Puij ha arribar a ser Conja De molta disgusts. De tante riquísimas Perlas. Poc importa: 4̱. La Celeste Arquitectura, Olvidéls vuy la Clemencia. Tralladada aquís? contempla; Perdó tenen general. . Que es Cél, sens dupte, honr habitan Viscan los invictes Cesars. Deús, que al Imperi gobernan. Majimi aquesta Corona Cose, lo qui tant be reina. En nosaltres, tor lo Ejercit, Grans Senyors, los peus vos besa. Esta; al Pasmo de valor, Tindrán vuy la paga dobla; Corone la cabellera: Que es abelo que mes se asegran. A estos, Senyor, Premiaulos. Lo Imperi etern significan Donemlos dos Presidencias. Lauros, que sempre verdejan. A sos merits son degudas. Abesta Insignia, Senyor, Vifean los invictes Césars. . Serás lo Deo de la Guerra. 4̱. Y abaquesta las victorias Rendéíjense a vostras Plantas, De India las grans riquesar. Tindrás seguras, y certas. Roma per filis vos adopta. a. Que Bastons de General, Ja tosas las Extranjeras, Es be generalmene vensan. , Provincias, que humils du mostran, Viscan los Invictes Césare. Se la POESTAS VARIAS En un jardí, ab Dioscoro, Fuij me doña la fortuna. Tinguí noticia confusa, Després de tanta tormenta, Que la trobaria; yojo, Lo port, que poguí esperar; Ab la vostra Carta Augusta, Agrait, beso la arena. Aní a veurerme ablos dos: Gran, Senyor, a vostras plantas, Si acertí, mon cor ho dupta, Felis, e infelis estrella, Que com gran amor moltcega, Me llansa. A errar, tal volta, estímula. Alsauvos, Hinolit: No tenía jo ab la ausencia, que es ferli notable ofensa, La sua especie perduda; Perque mon Cor, retratada, Al amor. A mi ab cuidado, Sempre present la insinva, Pero novament creguí Me te la vostra tristesa; Per mes rara hermosura: Contaula. No es, pera dita, Que es molt propi del afecte, Fer crejer las cosas suas. Que enclon en si moltas penas, No expresará sos donaires aquí por remediarla, Hen de contar la dolencia. mal formada Pintura; Esta, Senyor, es la Historia, Si be, en lo que jo puch dirhí, Si sap pintarla llengua, Ají se explica musa. Despres, Senyor, que engrandires Mes delicat no crían Tant aquesta herjura túa Las minas, que tant se ocultan, Que mes no pogué donarme Que que sos cabelis mantenen, la variable fortuna; Ab dilicadesa sunma, Partí pera Nicomedia, La plata, que es mes brunvida, Mes velos, que cuant fluctua Allí se mira vensuda; En tormenta borrascosa, Si frontrá front, la pelea, Dada al corrent, la Nau buida. Per no afrontarse, no excusa. Bárbara, sempre llengua, Las llums del major Planeta Pronuncia, y artícula, Quedan a vista, oscuras: Perque, al repetir deis ecos, Que en ser mes, y mes, hermosos Vajan cesant más angustias, De un Sol sos dos ulis triunfan, En poc temps arribi al centro. temeritat ditjosa Que com la pedra moguda, Troba en sos ilis, pena justa: May sense gran violencia, Que cegarme ab molta llum, Ans de arribarhí, atura; Foncho castigarme abdulsura. Ají jo, sens detenirme, En las Galtas competintse En ja may vista presura (Per aumentar hermosura) Violencias trobar hagüera Lo que los candor blanqueja, Alló, que menos ocumpa Matis natural púrpura, DEL DE VICENT garcía Del coral (que encesa flama, Com lo Jasmi queda en blane, Ardentí, a la vista envía Si lo vencerla procura, Queda debant de sos llavís, Vol veurer, si acás en ella La superbia acorreguda. Por millorar de blancura. Las Perlas, y los Rubíns, Pero en va las flors pretenen En dols maridarje nua Una cosa tant injusta; boca, que en brev distancia, Perque son Gegants sas forsas, Extranya riquesa junta. Y Nanas son sus industrias, De sos, pits en la presencia, Quí dirá, que en Cos tant bell Tinta se queda la espuma. Habite una Ánima inmunda; Que un Mar dellet, es forsos Y que? Cor, per ais Deús, fasa Que espumas tingan mes puras Tanta Bellesa difunta. Lo Pen, que casi no ho es, Al voler, que fos Esposa, Y es prodigi (ajo nos? dupta) Respón Blasfema, y perjura: Que tant poc pen, sustenir La que a Cristo está entregada, Fábrica tant forta puga la no está pera nupcias. Pare, jo so Cristiana, En tota lo Cos tantas gracias Uniformamente copula: Repetéij llengua impura; Que, per Celeste, por dirse Y Es Deus, que adorán vosaltres, Estrella, Cél, Sol, y Lluna. No son sino Pedra, o Fusta. Ají la mirava jo, Cruel lo Pare, y piados, Cuánt de repente se turban Contra Sane se conjura; Totas las flors, que adornan Que encara, que es veritar, Las plantas, que la circundan. Que en Filla estriba, isí funda La temporal Descendencia: Lovintena, que portaban ellas, Pero entén (y es cosa justa) Era lo robarla, astutas, Que per los Deús, es be olvide Tors los colors, y fragancias, Di amor de las Criaturas. Que están entenent, quels furta, Contra ell procuro ampararla, Te per cert la maravella Per sis retracte; y ninguna (Oh alomenos conjectura) Pogué bustar diligencia, Que lo ser marabellosa Pera curar locura. En ella solas? dibuja. Esta es, Senyor, tristesa. Cren lo Clavell, que sos llavís Bárbara, la infame muira. Suaus fraguncias supuran; Ay de mí! Y enten ser mes oloros, No es justa cosa, Si acás los ámbars li usurpa qué a castigue, quivis disgusta? No gosaba exir la Rosa, Perque, disgusta los Deús, Sens dupte de acorreguda: De ningún castic se excusa: Que sent Reina de las flors, Mes no pue aconsolarme. Lo Imperí si llevas una, POESIAS VARIAS A Hipolit se done alguna Serín acás Agripina? Honra tant gran, quel alegre; loso (Bellesa Divina) Que es una cosa deguda. Qui vostras Plantas adora. Jol nomeno Rey de Armenia, Ay! que sento lo dolor, Ab lo Fendo que tributan Que aquí deben patir, presa: Al Imperi altres Coronas. Excesiva es tristesa, Ají matéij com lo amor. Premi, com de la tua! Exin, llágrimas, exin, Visea lo non Rey de Armenia. Y las Majestars Augustas. Puij que tant bebis empleáu. Mi Señyora, nom? parlán? Visca lo non Rey dé Armenia, Y las Majestats Augustas. . Cuant mes ploráu, mes patiu. Si no que aconsolarte, Perque desitjas sentirme? May voldría dividirme, Senyora, pera deijarte. Damor, abque a mi Señora, Aquí hi ha un petit regalo, Eternamenthe estimat, Y una poca de aigua fresca: Tal sentimentme ha causar, Sois queda, que ti oferesca Que sempre mon cor ho plora. Lo sentir, en que te igualo, Mudansa no he fet alguna, En estimarla, y voleria; Ploras? Y llágrimas vivas. Éncara, que (hoy pobra Perla!) Qué es ta amistar verdadera? Está en tunt baija fortuna. Mías son las suas penas: Plaguera ais Deus jo poguern las furias mes esquivas Así me acosto, y la crido: A Op posarme de Dioscoro. Mes ja he sentir lo ruido De das pesadas cadenas. Es molt cruel envers mí May ablanirlo poguí. La tua desdirja ploro: Ají matéix, con lo Cervo La Font desitja abla sed; Mes si negas ser Cristiana, Nor? castigará son cel. Lo abisme de vostras Gracias lo vois, que perda lo Cél, Desitia mon scor, Deu men. Per la. Llibertat Mundana? Vos, Senyor, son la Font viva, Ajo es lo que me aconsola Que en mananciáis eterns En tant espantosa angustia. Sobrix en perennes Glorias: A mí me fa estar molt mustio Ay, cuant gustarne podré! Lo gran perill de ta gola. A que bon temos so arribada! Jesús me dará victoria, Que de la sed, de qués queija, Si higún li don? per la reija, pesar del Homicida. A Quedurá remediado. Com, que es ver, que en Paltra vida, Mi Senyora? mi Senyora? Ais Martírs fels dona gloria? DEC DE VICEUT CIRCI Com, si ho es? la Te ho ensenya: No mes? moir se empenya, Y si acás te vois salvar, Quí, per tant poc, la Corono De la vida perdurable Has de creurer, esperar, y amar. Ararbe, jo la envestese; Promet dar. Vejam, si ne habré algún fruit: Indubitable Tal temor en mi judico, Es, que tot ho cumple, y dona. Que, tine perill de ser mut: lo trobo dius de mon pit Qué com Amor engrandeix Gran amor a eija Lley. Sempre al Subgecte volgur; Voldrá donarte remey Me par, que es mes excelent impulsa del Sant Esperit. Vols batejarte? Ninfa, que si fos Duc. la la veigi ay! que agraciada; Por ser? Des quém? va caurer al vil, Sí, Filla, sols un Deu cregas. No la he vista tant bonica: la no crec en Deítats cegas, Sino en un Deu verdader. Del for me quedo confus. Ágispina de vida, No portas aigua, Agripina? Si Senyora, aquí está apunt. Claredar, y Llum, Puij rebrás Paiva, y tor junt Centro de tots mos desigs, Lograrás Gracia Divina. . Y Blane de tots mos orgulis: la sabs, com te adoro, y amo; Ara es hora, que en dols nus, Los pagues a más finesas Senyora, a Den que he sentida. Tanta copia de amors purs. Gent aquí prop. Deú te guarde: Sobre páraula de Esposa, Ditjós me podrás fer tú. De Cristiana fes alarde, he quer? coste la vida. Porfirí, aqueljas baboyas, La vida vull oferir; la no tenenlloc, ni es justi Perque, sent de un matéix Gremi, Perque mes alts pensaments, Mes goigme doñan segur. A las dos un matéix premi, un Martirí, puga venir, Cóm, mes alte? hay quí m iguale; Que so jo algún Abestrus? Digas, no so lo primer, Así dins está Agripina, Que lo teu Si ha merescur? Lo dols Ídol de mon gust; Si aus diguí. Sí, ja dic No. Esta volta en la ratera, Hay Sí, ni No abmanco fue? Esta Ratenta ha caigur. Mira? que dius, Agripina. Ah entrat molt disimulada, la no so Agripina, J. Com si no la ves ningú, Puix, comte dius, lo membe? Cuántojo, debant, y darrera, Juliana. Estic tostemps abtant vil. Bell nom dive Julia. POESIASVARTAS Juliana es Mata Frares. Te ha de alcansar lo seu cura, Que apenas a la Justicia Jo no vull matar a algú. Algún malfactor li fuig. Cuantha, que tens aquéix nom Tant estravagant, y aixur? De ara, que me ha batejada Los Deús vos sian propicis, Bárbara. Per la Magnanimitar, A quí nis som perduts: Aquelja Secta profesas? Ab que honran a un Criat vostre, Tú estás dada a Bersebú. Es obligació molta gran Lo alegrarme ab la vinguda Al puntemen? vaig a acusarte, De quí tant favor me fa. Sino vois fer lo que vull. Mes m? estimo amar a Deú, En causa propia, Senvora, Vuy vos hauré de enfadar. Que voler homens cadues. Siojo fos bell, be dirías. Podrá manar Dioscoro Mal ablo ser bell te adus. Tor cuant de son guste será. lo so per enamorar Puij tant volen concedirme, Sincuanta Doñas com tú: Senyor, mon guste he posar (Ay! que a mi máteix me engaño) o Pero, digas, adobamnos? Jo no vull, sino a IEsus. En que (fatal es lo engañy) Filla, que es Cristiana. Aguardame, dones, a la Creo: Lo credit ab mí has perdur; Perdó voldrén alcansar, Pero ho sentirá lo César. Puix Marcia als Cristians Los fa dar lo peij a huy No, per cerr; aus be he juran De acusarla, y perseguirla; Tú estarás ben ormejada. Y, abaquéix intent, está En una Torre tancada. Deúme donará virtur. Vasalí lo mes lleal, Quel César te en son Imperí. Femres, mentres hi ers a temps? Nomisías mes importu. Jo, per los Deus Inmortáls, Si no que tine por quer? burlas, Sacrificaré a Filla, Si altre remey no hi ha. Be furiam colps de punis: Marcía me ha de prometrer, Adobar? Agripineta. En forsa de la amistar, Lo dit, dir. Matarla si nos? retracta. Calla jot? jur? Vostre gustse cumplirá, Que puij me has tant maltractar, Bárbara vinga al momento. Quér? donaré pron envig: Tor justive lo President. Senyor, a buscarla vaig, Nom habrá vista. . Y al punt vine, que abe la Audiencia Per lluny Las Presona fe están tocant: Que ten vajas, sens tardansa, Mes, E vosev jon se una altra Que DEE VICENTCARCIA Que (segons div desbaráts Mes Ella, cree, que va entrant Cristiana será, com Ella. Porfirí, déíjala estar. Cuantlo temps mes lloc nos esta es la Bárbara Bella, Eija se judicará Qué tot lo Mon tant aclama? (doñe, De aquesta feta mi escapa Aquesta es, a quí la Famo Agripina de más Mans: Li div: Divina Donsella? Nom? dirías, que presums? Peró, si pue, a la Perra lo la faré renegar. Ser de Cristo, quém? ampara, Sunnament saber desitjo Si no ets Bárbara en la cara, Lo com se prevarica. Ets Bárbara en los costums. Segóns he arribar a entendrer Crucificat es ton Deú. Alji succes lo cas Jol estime per aquélj Nom. Ausentejo de Nicomedia, Aquí ve be, que totóm Per negocis importants, mostre Amie de la Creú. Bárbara queda molt trista; Digas, que pensas lograr Perque jo li vaig faltar: lo Nom de Cristiana? A Mes, ay! ausencia traidora Morirme de bona gana, Mon sentiment es molt gran, Pera poderme salvar. Que arribar por a ser mesa Per aijo penjar de Lluna. Fins en Pamor Paternal) Jesús mí estará ajudant. Per divertir su tristesa, Jo jam? vaig molt enfadan: Un Metge varen buscar, De oírla tant importuna. Que al Cos li dona remey, vull saber lo motiu, que te inclina a aquéix error. Peró Ánima matá: Moguela, a ser Cristiana; Moventma lleugua lo Cor Que en aquell sejo es proviclar, De aquesta manera ho div: Que basta a aficionarlas Si de Deú me contemplo Criatura; Si Tor alló que es novedar. se, li dee la vida, que respiro; Si Fácil centella, al principi, sois per Éll, racional me miro; Era lo quem? ha abrasat: Si de mon Cor es sua la hermosura: Que en Doñas petita espurna Si del pecat, Jesús es lo quim cura; Puja presta ser Volcá; Si abell afavorida me retiro; Perque, ab la perseverancia, Si tantme vol, cuantejo per Ell suspiro; Tor lo que es Facilitat, Sí, per la sua Gracia, so jo pura; Si en las batallas me dona la victoria; Si es Afició al principi, Si estic ab éll tant dolsament unida; Tema poc a poc ne fan. Si Esposa sua estic anomenada. Ab tal desditja me acaban, Mes los anuigs, que los añus: Si m ha promés quem? donará la Gloria; Que es fortelo susto en la honras Per amor sen, decjo donar la vida, Cuánt POESIASVARIAS To Cuant de Amorosa no, de Interesada. Com, al paper de sas carns No hi fans mes vermelis registres? Mes, tant enamorada lo vaig a darlos calor: De mon Espos está !Ánima mía: Mon dolor es, beho emprenga. Que a no ser lo Interés, també ho faria; Púij, per si la finesa puepagarbos, Vaja, paciencia prenga Vostra cólera, Senyor. Vull, sols per ser quí son, Deú men, Aquí! Aquí! gust admirable amarbos. Tine, sentinto. Tanta blasfemia escoltar La pietat pogutta paciencia? un Ángel haben negar? Mano jo, ab verbal sentencia, No Que la vajan a asotar. es Ángel, si no Diable. Jo matéix vull ser botrí. No es be, que tanta Noblesa Senyor, pegarli es en va, Que aparéix carn encantada Vulla ser eija vilesa. La sua; perque curada Senyor, ajóm toca a mí: Al matéix punt, se resta, Rascarelí la Carn viva, No deben pegarli forta Que reste molt ben sangrada, Y a cada disciplinada, cómno? abrabia tantprovada; Que a la menor asotada Me creijerá la saliva. Un Asáis? quedara mort. lo li pegaré abtant gust, Que fía ab extrany portento, En lo Aculeos? despedasen Tant ejesiu mon contento, Sas Corn; y abatjas encesas Totas las deijen malmesas, Com ho será son disgust. Y fins los garfis ne pasen. Aljí pogués a Agripina, Las dos Mamellas, a trosos, Basilisco de moncor, Se li arrenquen de son pir; Per castigar son rigor, Y fins lo tros mes petit Doñarlí una discipsina. Ves preste a fer ton ofici. Veja ella donarse als Gosos. Anem, pasemnos borreus. Aijí abelos Deus cumpliré, Dioscoro, y abvostra furia. No es ferme ninguna injuria, Antes es ferme mercé. Hola? perdó hi ha, si ais Deús Vois oferir sacrifici? Comm? engrejo en cada cop! Me fas gros de aquesta feta, Es grandísima la tema Cuant a la pobra Obelleta De su rabia verinosa: La tractaré, com un Llop. En lloc de sanc generosa, Sols escampará postema. La paciencia nom basta; Valg a venterla patir. O! que remisos Ministres; Mirmrla, nos? por sufrir, Que poc activas sas máns! En lo Aculeo, y la Catusta. A DEL DE VICENT CARCIA Jesusmen, aconsolaume. Ella ua entrant per la Sala: Ara me agradal Martirí: Mes las tenebras fan negre quí, mátala Porfirí. Tota lo espay. Si no la mato matanme. á̱á̱ , Jesús, Dulcísim Espos. Proseguescan lo terment. Aquí, Porfiri vaent. lo estic confus. Senyors contaro no gos: espant me matará a mi . Las Carns ja despedasadas, Forsa es lo fugir de así. Y los Cos cubert de sane, Valenme, lo men IEsus. Éll al instant se ha vistoblane, Com ellas al punt curadas: Esus. Sens dupte es Encansadora. IESUS. Bárbara, que pena tens?? Instrulla Valentí, IEs Uo men, no es prou fatiga, Quém déljen patir? Lo Merge, quem nmata a mí. Mon cor desditra plora. J. Amiga Lo sufriment tor ho vens. lo mano, que a la vergonya Sia treta despullada. Com si estigüeses en calma, Y sabrém de una vegada Perr lo temor a las penas; Lo valor de esta Carronya. Que, desde aqueljas cadenas, Valg Senyor, a ejecutar Vindrás a alcansar la palma. Mon favor te asistirá, Los teus justísims preceptes. . Aís Deús serán molt aceptes. Alentar?, Bárbara hermosa, Y jo ti ho sabré pagar Y en senyal de que ees Esposa, Ay, Den meú! Vull quém? dones eija . Espos men, que ditja es esta? Mes, com sufrir Feula durar, bon IEsús. Podrén, aquelja deshonra? lo men valg. . Pera mí será molta honra, Ay! que confus Sols jo la veja patir. Senyor, en la vostra Esclava Queda mon cor, ab aquesta, De mon Jesús, despedida: No permetan tal afront. Com artí me habenr deijada, Fins al portal de la Font Estant tant enamorada a la plasa de Tricaba, De. Vos, jesús de vida? Será aquelx raro paseig. Bolas, Amada prenda, Espos men nom ajudan? A las Empíreas Salas: Traenla presti no acaban? Negantme a mí las alas: lo crec, que venirla veis. Bolas, dols Espos, bolas, Be está que mon Cor se alegre, Y en más forsosas queijas Y qués? vestesca de gala: Sena A POESIAS Sens alivio me deijas: Deija! rigor, que mostras; Perque en ta despedida, Sino vine a la mort, perdo la vida. Mi Senyora, alegra he vist, Que haben tingut molt gran goig, Tenint entre aqueljos brasos Vostre dulcísim Espos. Doñaumelis a mí tambe. Ay! quém? ha deijat gran dol, Considerant tanta ausencia, No poden tardar molt, no lograr aqueija dicha. Cuánt será, Den del men Cor? Se llegirá la sentencia Dius de mitia hora: be pors Alsarte, y darme los brasos, Aconsolantnos las dos, Juliana no desmayés, Que Deú nos donará esfors, Te compra las Ninfas bellas, Com se afauyan a abrasarse: Ellas no volen casarse, is? casan ellas, ab ellas, May he viste tal Matrimoní; Prestrajó se acabará: Dioscoro, y Marcia Están donáis al Dimoní, Esperan, que al Tribunal Vos por? pres quí poc camina: Afe, Senyora Agripina, Que tine por, que son mortal, Pero, si guant de be a be, Vos deijan de eljos desastres, Ab deú, o dorse Pollastres, Tot ho remediaré, Volcuhí entendré? VARIA No ho vuií. Dones, cumplajo abmón oficí: Aném, mem al Suplici; Be perdres aquelx orgull. Acabem, acabém, Ninas. Allí alcansarem victoria. Coronas hi habrá de Gloria, a, Coronas de Espinas. lo de patir me aconorto, Eija será alegría. En si a la Carnicería Pron bon bestiar hi porto. No tindría per trebalí Eser jo lo Cernicer, Puij valentme molt diner Sempre tindría bon tall. Y sí, per carn delicada, Algu volgués la Senyora, Qué bona Pesada fora! Pero no fora pesada. Fora lo tallar tant bó De la masa, cada día, Que, en compte de carn voldría Gent de bon gust lo Piló. Tenintlas per mon servey, Molt millor carn menjaria, Quél que mes Llépol sería; Y éncara, quel matéix Rey. Envejarian los Dues La mía notable dirja; Valglas a donar als Cues. No Pendría mon consell; Éncara que so badoe? Senyora, fingina un poc, Sols, per enganyar al Vell, Digan en lo exterior, Que a Cristo no coneijen; Y estímaulo, si volen, Allá, dins de vostre Cor. Hem de dir públicament, Que DE DE VICENT Que abcristo estám esposadas. A las dos vos ha acceptadas? Éll ha fer brav casament! Anem, ab unas alforjas Anirian ab repós: A fe tine por, que a las dos Vos farán petar las gorjas. Jo me alegraré de tot, Patint per Cristo. Bon Nap! Si acás te llevan lo Cap, Del demés farasne un Bot. Finalment a Nicomedia, Ais Deus gracias, arribi lo so estat tor lo camis Lo Bobo de la Comedia. Nom? dirás, perque es la presa, Lo gemegar nit, y día, Lo estar sempre trist? sería Per aquella bona Pesa De Bárbara? En aijó pensas? No sents, com sempre la crido? Tants instants, com men? olvido, Me apar, que si fas ofensas. Perqué estimas quinor? vol? La Ninfa, que mi maltractás, No crecejo, que la estimas, Per be, que fos com un Sol. Podrá ser, que la Corona Fasa acceptas más finesas: Que las Doñas, las riquesas Volen mes, que la Persona. De esta feto la Concuisto. Din, que es Cristiana en la Lley. Com, que se li dona al Rey, Que adore, o no adore a Cristo la faré jo mudar. a Es ella la Cristiana; garcía Y a tú al capde la semmana, Te fará desbatejar. Pero digasme la trasa, Ab que la vois alcansar. La vull, Gónsalo, robir, ditja no es escasa. Si Qué brav robo! lo nol? trovo Millor, peral? desieg men: Ni Júpiter tal lo feu, Ni Paris va ser tal robo. Tú sabrás lo que pasa, pera tor pendras llengua Lo robarnor? será mingua. Será en fí, lo que podrá. Ay, Amor, a cuant me obligas! Allí infinita gent ve Procura encobrírte le, . may páranla no digas. , . (sible, Finalment, Doscoro, no es pos- Que de firmarse deije la sentencia. Lo dolor, que jotine, es insufrible, se acaba del totma paciencia: Muira, quel convertirse es imposible. Posada, dones, debant de presencia, Sabrá la vostra Filla desdirjada, Que jo mano: que nuira degollada. Justrigor es, Senyor, llevar la vida A la que contra Es Deus preten ser guer- Per mercé demán jo ser Filicida, (ras Y que en más mans acabe aquesta Perra: pensojo, que gloria cumplida uedará, ají, en los ambirs de la Terra. Si acás aljo no es perdrer del De- Mano que la degolles, Dioscoro. (coro, Júpiter, gracias vos fas, Pere POESTAS Perque aji cumplio mon goig. En la sanc te tornas roig gentade aquélx compás. Aquí, Senyora Agripina, De esta fera queda morta, Seus viersi ser Colltorta, Ni ajusarlí ser Beguina. Anem presto al Catafal. Nuira, vinga lo Cultell. . Quí vol comprarme la pell? Ara be, jom? poso en mal. Servor, en las vostras máns, Mon Espeit encomano, Y asitencia demano Pera tots os Cristiáns. Js la demano per mí, Que so indigna Pecadora: Pregan per mí, Mi Senyora. Tú serás un Serasí. Condemnarse alún Devot No ho permetar, Jesús men. Jo ja mi encomano a Den. A Ell me entrego del tor. De Jesucrist, ab Fe viva, Es Bárbara vuy Esposa; Y per premi la fa Reina, Doñantlí aquesta Corona. VARIA Qué susto! qué doloros Rato, per quí tant estima Senyor, fugim de la esgrima, que no hi quedesem los dos. Mos dois, contenir no pue: Tran aqueijos Moris de aquí. Senyor, no mo mane a mí, Que iso moltisim porbe. Acaba: de Nicomedia, Pera sempre, fugiré; Puig, que hi he perdur mon Be- No acabases la Comedia, Sense mon consentiment, Y sens la asistencia mía; Perque la Gent hi perdría Un lindo rahonament. Pera mi tot ha acabar; Finscesta vida rendida; Puix esent Morta vida, Lo viurer es excusat. Ara vull viurer molts anis; Púij, morta Enamorada, , vida está desllurada De una infinitar de afanis. Ararbe, parlem de bo: Bárbara es de Deu Esposa, Y totas las ditjas gosa Quí está a profecció, Vulla Bárbara pagarnos Lo poc, que queda servida, Y ho fará, si en mort, y en vida, Vol alis Presente ampararnos. Y si acás guste ha donat La Comedia, quenís abonen Suplico a tors, y quen? donen Un Victor de caritar.